diumenge, 24 de setembre de 2017

Estrena d'any fatídica

Al final el dolor va anar a més i ni tant sols em va deixar celebrar el dia de Reis. El dia 11 ingressava d'urgències amb una immobilitat quasi total. Sessions fortes de radioteràpia, codeína per suportar dolor,  molts dies al llit de l'hospital i després de 4 mesos a l'Hospital del Mar, recuperació i control del dolor al Centre Fòrum. Uns altres 2 mesos més.  Això si, ben cuidada i estimada.

De tot això seqüeles per poder caminar, però contenta perquè he passat d'anar en cadira de rodes a caminar en croses.

Sobre tot agrair de nou a la família,  que va haver d'alterar la seva rutina per poder estar amb mi i ajudar-me,  i a tots els amics que d'una manera o altra m'han donat suport, sobre tot les meves dues amigues Montse i Neus que es van anar tornant amb ma mare i ma germana (la reina de treure temps d'on no hi ha) per ajudar-me a l'hospital.

I que puc dir de l'equip mèdic? Tant en un lloc com l'altre ben assistida i amb sentiment de carinyo. A l'Hospital del Mar vaig compartir habitació amb un munt de persones (amb diversos canvis de llit). Però de qui m'emporto el millor record és de la Paquita, la senyora Miralles de la Barceloneta. Una senyora que transmetia carinyo i que ens donàvem ànims mútuament. Ens vam agafar tant de carinyo que encara mantenim contacte.
I també parlar molt bé de tot l'equip del Fòrum: els metges (sobre tot la Cristina), totes les infermeres (absolutament totes), la meva super-psicòloga Marta, els fisoterapeutes (Xavier,  Anna, Jordi i Núria),  l'Isidre amb les seves sessions de txi-kung... I sense oblidar al grup de musicoteràpia amb el Jordi al capdavant, que em va permetre descobrir una faceta nova meva: la de compositora de lletres. I mencionar també la gran família que conformen les infermeres i doctora de l'hospital de dia, amb tots els meus avis als quals vaig agafar carinyo i els vaig composar una cançó.

Ara, per fi, ja sóc fora i com a premi he marxat a veure un eclipsi als Estats Units.

dimecres, 4 de gener de 2017

Tancament d'any

S'ha acabat el 2016. Un any ple d'emocions,  tant positives com negatives (aquest cop no diré menys positives, perquè algunes m'han dolgut molt). I jo, per acabar-ho d'adobar,  el tanco fatal: porto vàries setmanes amb un fort dolor a la zona lumbar, coxis i cadera, que m'ha deixat molt abatuda. El cas és que a la darrera analítica ja havien començat a baixar els marcadors tumorals, per la qual cosa no hauria d'haver cap "imprevist". Però entre la humitat que estem patint aquests dies, que em castiga fort als óssos, i que el tractament hormonal repercuteix més també sobre les masses òssies,  estic en un estat de dolor fortíssim. He passat de calmants suaus que normalment m'ajudaven a superar el dolor, a pastilles més fortes. Fins ahir que ja no podia quasi ni caminar i, aprofitant la visita al CAP per fer l'analítica de control i les punxades hormonals, vaig poder parlar amb el meu metge per suplicar-li un calmant més fort, perquè em veia impossible arribar a dilluns per fer-ho amb el meu oncòleg. Sort que tinc un metge, en Pere, que és una bellíssima persona i un gran professional i que vetlla per la meva salut. Així que ara, recordant els meus inicis de la malaltia, estic prenent petites dosis de morfina. Reconec que el dolor també em recorda a aquells fatídics dies de fa 5 anys i que, per tant, confio plenament en què això és el que necessito per a poder recuperar-me, tal i com ho va fer llavors.
També ha coincidit amb el canvi del tractament per la regeneració d'óssos. He deixat de rebre el famós Zometa, que m'ha acompanyat al llarg d'aquests 5 anys, primer de forma mensual i després trimestral, amb els seus 20 minuts enganxada a la màquina,  per rebre ara una injecció subcutània,  també mensual, de Denosumab. A veure si aquest canvi també ajuda a que cada cop pateixi menys dolor.
Començar l'any així només pot tenir una cosa bona: anar cap a millor!  Ara faré la carta als Reis Mags i demanaré salut, molta salut, per assegurar-me aquest propòsit.
Ah, i premi a les meves amigues (incloent-hi la meva germana): són el millor que una persona pot tenir en aquest món. Amb elles mai et pots sentir sola ni poc estimada. S'amoïnen tant per mi, per acompanyar-me, perquè no pateixi, ... que no sabría com agrair-les mai aquest esforç.  Prometo posar-me bé i celebrar-ho amb elles "por todo lo alto".
Ara, de moment,  esperar que els calmants facin feina i estreni el 2017 com cal.