dimarts, 1 de novembre de 2016

Què dur que és perdre un amic

Fa poc més d'un mes que vaig perdre un amic, un gran amic: el germà del meu cunyat. Un maleït autocar el va atropellar i el va matar a l'acte. Crec que des de que em van detectar el càncer no havia patit un disgust tant gran, un nus a l'estómac i una sensació d'incredulitat, impotència, ràbia, angúnia, pena, ... que no sabria com descriure.

Reps la trucada de la teva germana comunicant-te la notícia i, per un moment, el que em passa pel cap és que aquesta trucada no toca. Els actors estan equivocats. És la trucada que potser hauria de fer el meu cunyat al seu germà dient-li que jo he perdut la batalla.

Els que em coneixen saben les ganes que tinc de viure, que la mort la tenim tots en la llista de moments a passar en la nostra vida i que penso lluitar i intentar viure el màxim de temps possible feliç i contenta. Però sí que és cert que també tens el pensament que potser tens més probabilitats de marxar primer que d'altres que no pateixen cap malaltia. Tens de tant en quan un moment que penses com patiran la teva absència la gent que t'estima i que t'envolta. I aquest "protagonisme" que agafes, de cop, te'l treuen perquè una altra persona ha marxat de cop, sense voler-ho. Són uns moments en els quals et sents "culpable" perquè creus que la gent que teníem en comú estarà pensant precisament això: que no tocava, que a la llista anava jo primer. I certament ho passes malament (a part de la tristor i dolor que sents per la pèrdua d'aquest amic). Costa de païr!

Tinc moments en que penso molt en ell, en tot el que hem fet plegats, els viatges "ecpliseros" junts, sopars, rises, festes, amics compartits, ... I sobre tot penso en com sempre l'he tingut proper, com m'admirava en aquesta lluita meva i com comentàvem tot el tema de les pseudo-ciències i els falsos remeis per a curar el càncer que corrien per la xarxa i que ell, amb el seu gran escepticisme, intentava destapar i evidenciar la gran estafa que eren. Reia quan li comentava tots els consells que, amablement, la gent em donava per a "curar-me".

Tots aquests anys he estat refusant la gent que m'ha tingut pena o la que em veu més morta que viva. Jo sempre deia que la mort és imprevisible i que "pots estar molt sa i qualsevol dia creues el carrer i t'atropellen" (frase molt compartida amb la meva amiga Montse). Doncs ara ha arribat aquest moment i me n'adono que, tot i haver-ho dit un munt de cops, no estava preparada per passar-ho a la realitat. Que posar-hi nom i cognoms fa molt mal.

I no, no desitjo morir, ni tan sols patir, però crec que a ell no li tocava. I ho penso enfadada. Perquè tampoc a mi em tocava patir aquesta pèrdua. Aquest sentiment de "no el veuré mai més" o de "ara, si estigués, li diria..." és difícil d'assimilar.

No vull patir, no vull sentir aquest dolor, aquesta incomprensió. I tampoc vull que ningú dels meus passi aquest mal moment per mi (ja sé que és inevitable), perquè has de tenir molta fortalesa i força d'ànim per tirar endavant i no tothom que conec la té. Jo segueixo amb la meva lluita, valorant cada moment del dia a dia, intentant que els instants bons s'intensifiquin i els tristos anar relativitzant-los. Ara toca fer pinya tots els que ens l'hem estimat i ajudar-nos a tirar endavant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada