dimarts, 1 de novembre de 2016

Què dur que és perdre un amic

Fa poc més d'un mes que vaig perdre un amic, un gran amic: el germà del meu cunyat. Un maleït autocar el va atropellar i el va matar a l'acte. Crec que des de que em van detectar el càncer no havia patit un disgust tant gran, un nus a l'estómac i una sensació d'incredulitat, impotència, ràbia, angúnia, pena, ... que no sabria com descriure.

Reps la trucada de la teva germana comunicant-te la notícia i, per un moment, el que em passa pel cap és que aquesta trucada no toca. Els actors estan equivocats. És la trucada que potser hauria de fer el meu cunyat al seu germà dient-li que jo he perdut la batalla.

Els que em coneixen saben les ganes que tinc de viure, que la mort la tenim tots en la llista de moments a passar en la nostra vida i que penso lluitar i intentar viure el màxim de temps possible feliç i contenta. Però sí que és cert que també tens el pensament que potser tens més probabilitats de marxar primer que d'altres que no pateixen cap malaltia. Tens de tant en quan un moment que penses com patiran la teva absència la gent que t'estima i que t'envolta. I aquest "protagonisme" que agafes, de cop, te'l treuen perquè una altra persona ha marxat de cop, sense voler-ho. Són uns moments en els quals et sents "culpable" perquè creus que la gent que teníem en comú estarà pensant precisament això: que no tocava, que a la llista anava jo primer. I certament ho passes malament (a part de la tristor i dolor que sents per la pèrdua d'aquest amic). Costa de païr!

Tinc moments en que penso molt en ell, en tot el que hem fet plegats, els viatges "ecpliseros" junts, sopars, rises, festes, amics compartits, ... I sobre tot penso en com sempre l'he tingut proper, com m'admirava en aquesta lluita meva i com comentàvem tot el tema de les pseudo-ciències i els falsos remeis per a curar el càncer que corrien per la xarxa i que ell, amb el seu gran escepticisme, intentava destapar i evidenciar la gran estafa que eren. Reia quan li comentava tots els consells que, amablement, la gent em donava per a "curar-me".

Tots aquests anys he estat refusant la gent que m'ha tingut pena o la que em veu més morta que viva. Jo sempre deia que la mort és imprevisible i que "pots estar molt sa i qualsevol dia creues el carrer i t'atropellen" (frase molt compartida amb la meva amiga Montse). Doncs ara ha arribat aquest moment i me n'adono que, tot i haver-ho dit un munt de cops, no estava preparada per passar-ho a la realitat. Que posar-hi nom i cognoms fa molt mal.

I no, no desitjo morir, ni tan sols patir, però crec que a ell no li tocava. I ho penso enfadada. Perquè tampoc a mi em tocava patir aquesta pèrdua. Aquest sentiment de "no el veuré mai més" o de "ara, si estigués, li diria..." és difícil d'assimilar.

No vull patir, no vull sentir aquest dolor, aquesta incomprensió. I tampoc vull que ningú dels meus passi aquest mal moment per mi (ja sé que és inevitable), perquè has de tenir molta fortalesa i força d'ànim per tirar endavant i no tothom que conec la té. Jo segueixo amb la meva lluita, valorant cada moment del dia a dia, intentant que els instants bons s'intensifiquin i els tristos anar relativitzant-los. Ara toca fer pinya tots els que ens l'hem estimat i ajudar-nos a tirar endavant.

Tornem-hi!

De nou em faig el propòsit de seguir escrivint el meu bloc. Sembla fàcil, però entre les meves sessions d'scrap i les escapades mèdiques, no em queda massa temps per sentar-me a escriure.

Només comentaré que des de la darrera entrada fins ara m'han passat un munt de coses, algunes alienes a la malaltia però que també m'han afectat, i d'altres que sí que hi tenen a veure.

Primer de tot dir que segueixo amb el tractament hormonal. Dues injeccions mensuals. Tot i que són lentes i doloroses, cada cop les noto menys. Potser és que ja tinc les natges insensibles. En quan a les proves, la darrera analítica ha sortit perfecta: res de colesterol, triglicèrids i demés components com les d'una persona totalment sana (si no fos pel càncer que insisteix en acompanyar-me...). I ara esperant el resultats dels TCs. Esperem que també surtin perfectes (és a dir, sense cap empitjorament). En quan al sistema neurològic, segueixo patint molt formigueig a nivell de peus, la qual cosa em fa tenir moments de poca estabilitat, però miro sempre de seguir endavant, al meu ritme. Ara m'he proposat fer 3.000 passes al dia com a mínim, així també ajudo a recuperar mobilitat muscular. I del cabell només dir que, tot i que m'està sortint amb força, encara és massa fi i no puc prescindir de les gorretes perquè... tinc fred!!!!!!!! És ben bé cert que la temperatura se'ns escapa pel cap i pels peus, i jo aquestes dues parts del cos les tinc "delicades". Així que em tocarà comprar modelets d'hivern abans no porti el cap descobert. 

També he d'anar en compte amb les ungles dels peus perquè aquests tractaments me les estan deixant molt sensibles (tot i la "insensibilitat" general neurològica). A l'estiu ho noto menys perquè el peu el porto descobert. Però ara amb el fred ja torno a tenir molta precaució en el que m'he de posar i intentar que no hi hagi massa pressió. Sembla mentida, però he trobat unes sabates a la botiga Casas que m'han salvat molt el problema. I mira que les vaig comprar a corre-cuita i quasi sense triar-les.

En fi, confirmo el que tothom diu: les seqüeles són molt fàcils de fer-les venir i massa lentes de fer-les desaparèixer (si és que ho fan).