divendres, 15 de juliol de 2016

On hi ha pèl, hi ha alegria!

Encara és massa aviat per saber si el nou tractament funciona o no. Però de moment el que sí que estic notant és com els efectes secundaris de la quimio estan minvant. Això sí, poc a poc.

Sobre tot, els capil·lars. Sembla mentida com el cabell, desprès d'haver desaparegut fa cosa d'any i mig, torna a aparèixer, marcant territori i recordant formes i llocs. El primer que va aparèixer (o al menys, que jo tingui constància) va ser el de les pestanyes. Crec que ja he escrit que la pèrdua d'aquestes va ser potser el que més em va trasbalsar: t'altera totalment les faccions de la cara, entrant en un estat d'inexpressió i llanguiment permanent. Doncs, a part de veure'm expressió als ulls, em va agradar passar-m'hi el dit suaument per notar el pessigolleig de les puntetes incipients. I apa! a explicar-ho a la meva gent! Desprès el meu cap va començar a mutar cap a osset de peluix: primer la part posterior i, poc a poc, la resta. D'aquí sí que faré un incís, doncs començo a entendre perquè els homes, quan es queden calbs, el primer que perden és la part superior, resistint-se a molts aquesta mena de tira peludeta al voltant (és el que científicament s'anomena alopècia androgènica). En el meu cas no és la pèrdua de cabell sinó la crescuda. I, tot i ser lent, jo cada dia veig com el mig mil·límetre va creixent!
El que sí que em sobte és com la calvície dels homes la gent la té molt assumida i ningú es gira pel carrer amb cara de sorpresa quan veu un home sense cap pèl al cap i en canvi, en el cas de les dones, sí que patim les reaccions adverses o de sorpresa (sobre tot de llàstima) de la gent. Ara que és estiu, jo vaig per casa molt més còmoda sense res al cap. Ja sé que molta gent diu allò de "passa del que diguin", cosa que faig molt a sovint, però sí que és cert que anar per la vida justificant-se de perquè portes mocador o intentant animar al que et mira amb llàstima o et pregunta el perquè, arriba un moment que cansa i minva la moral. Raó per la qual vaig optar per la perruca (passar desapercebuda). I no, no m'importa gens la caiguda del cabell, doncs crec que el més important és que el tractament actuï contra el càncer. Ara podria anar, amb orgull, amb el meu cap de peluix pel carrer, però de ben segur hauria de lluitar contra mirades tant de llàstima com de sorpresa de la gent anònima que m'envolta. I, repeteixo, ja ho sé que cadascú va com vol, però normalment els que t'ho diuen són els que més es miren a l'hora d'anar pel carrer o sortir en públic. Esperaré a que el meu cap estigui més poblat!

De la resta de pèls, ara començo a veure algun brot. I mira que ja m'estaria bé que no fessin aparició i així, com diu la meva neboda, m'estalviaria un munt en depilacions. Però com que el meu cos és savi i té memòria (cos en general, perquè de la memòria cerebral puc fer una entrada a banda) insisteix en fer una rèplica del que era jo abans de les sessions de quimio. Dos pèls a l'aixella, quatre a les cames, petit borrissol als braços, ...

I del tema neurològic, comentar que és lenta, moooolt lenta la recuperació. De moment vaig recuperant l'equilibri, que això ja és molt. Però les forces i l'estabilitat total de les cames i peus no tant. Surto al carrer i el que abans feia en 5 o 10 minuts m'hi tiro més de mitja hora. Hi ha dies que vaig més segura i d'altres que necessito la paret per trobar l'equilibri i la línia recta. Vaig al meu pas, sense poder accelerar més del compte. I desprès llarga sessió de repòs a casa. No vull recordar el moment "patètic" quan a l'avinguda del costat de casa m'avancen els iaios com si res. El que sí que l'amor propi no em permet és deixar-me superar per un taca-taca o caminador! Ho sento, però ja seria massa.

Ara toca fer com al començament de tota aquesta odissea: anar fent osques cada cop que avanço i faig una mica més de distància al poble. Quan arribi jo soleta al passeig i vegi el mar, recordaré aquell primer moment, quan unes llàgrimes em van lliscar per les galtes per l'èxit assolit (i també per la por de com desfaria el camí cap a casa). Tornaré a triomfar i a assolir el repte! Temps al temps...