dimecres, 18 de maig de 2016

La màgia del número 33

Al llarg de la Història de la Humanitat el número 33 ha estat molt característic. Diguem que per casualitat, per atzar o perquè se li ha volgut donar rellevància entre d'altres números menys destacats.

El 33 apareix com a important en diverses religions: a la Bíblia es parla del 33 com a anys que va regnar David a Jerusalem i els anys de Crist quan va morir crucificat; a l'hinduisme hi ha 33 mil deus; a l'Islam es creu que les persones que estan al cel tenen 33 anys eternament; i a més els musulmans tenen 33 perles a l'oració. També on s'ajunten els rius Tigris i Eufrates que és on se suposa que estaria l'edèn està a la latitud 33º30'N, on ara està Iraq (Bagdad està just a la latitud 33º33'N).

Els maçons tenen definits els Números Mestres en l'11, 22 i 33 essent aquest darrer el més alt en l'escala: el grau més alt d'espiritualitat que un home pot assolir.

Alexandre el Magne va morir també als 33 anys. També ho va fer el Papa Joan Pau I als 33 dies del seu nomenament.

Dins el món de l'art, tenim la Divina Comèdia de Dante que es divideix en 3 parts i aquestes en 33 cants. Miquel Àngel va començar a pintar la Capella Sixtina amb 33 anys. El Quadre Màgic de Gaudí que trobem a la Sagrada Família de Barcelona està compost per 4 columnes i 4 files amb números de l'1 al 15; si sumem les quantitats de cada fila o de cada columna o de les diagonals, sempre sumen 33.

Recordem també la frase dels metges per auscultar-nos: "digui 33".

Podria seguir enumerant circumstàncies on aquest número sembla màgic, però ja toca explicar el perquè de tota aquesta dissertació numerològica: he arribat a la sessió número 33 de quimio i ja no podem seguir més. El meu cos presenta una toxicitat tant elevada que m'està minvant la meva qualitat de vida. Porto unes setmanes que el formigueig constant dels peus ha provocat la insensibilització dels dits i, conseqüentment, la pèrdua d'equilibri i estabilitat del meu cos. Sortir al carrer se'm fa complicat. He de calcular les distàncies perquè enseguida em trobo insegura i vaig perdent la línia recta constantment. I ahir que tocava visita, resultats dels TCs i de l'analítica ho vaig comentar al metge (a part que ho va veure quan caminava pel passadís) i va determinar que ja no podíem seguir més. Va reconèixer que era una de les pacients que havia aguantat més el tractament, any i mig, però que ja no convenia seguir.

Així que jo també participo en la Història (al menys en la meva petita història) aportant un 33 a tenir en compte.

Ah i ara toca veure si el proper tractament reacciona bé i controla a la bèstia com fins ara. La sort és que torna a ser un hormonal i tota aquesta toxicitat m'anirà desapareixent ni que sigui poc a poc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada