divendres, 26 de febrer de 2016

Fer-se gran

Aquest any toca fer els 50 anys. Això comporta, a part de preparar una gran festa, fer-se algunes reflexions. Normalment, la gent s'amoïna de fer-se gran, de fer anys. I jo, en canvi, desitjo fer anys, fer-me gran, envellir. M'he trobat amb gent que ja no vol dir l'edat que té o que mira de falsejar-la. Jo dic molt orgullosa que aquest any toco ja la cinquantena. Reconec que sempre m'ha agradat celebrar el meu aniversari, però ara encara més. I penso amb nostàlgia i un punt de por si podré arribar als 60. Ganes les tinc, però de vegades veig que el camí es complica i, enlloc d'allargar-se, s'escurça i em posa traves. Per això sempre dic que cal viure el moment intensament, gaudir-lo, compartir-lo amb qui més t'estima i fer de cada instant un record agradable.

Hi ha un munt de projectes que he deixat aparcats, alguns compartits amb les amigues com quan deiem que quan ens jubiléssim viatjaríem un munt i que aniríem a viure a una residència totes juntes per poder seguir fent les nostres xerrades. I, és clar, això ja seria amb una edat avançada.

Jo ja sóc pensionista, ja estic fora del món laboral actiu, ja estic "jubilada". He corregut molt més que elles en aquest aspecte. Sembla com si el meu timeline hagués patit un tall i algú m'hagués esborrat part de la meva vida: dels 45 als 65 directa!

Però com que la cronologia anual és la que marca la nostra vida i el que val és el que posa el document d'identitat, aquest any toca fer els 50 anys!!!!!!! Penso gaudir-los i celebrar-los fantàsticament amb la família i els millors amics que tinc!

dijous, 11 de febrer de 2016

Reflexions

Avui fa un dia rúfol, propi per a tancar-me a fer scrap, però amb una sessió prèvia de reflexions (intentant no caure en la malenconia).
Porto ja 29 sessions de quimioteràpia i això ja es nota en el meu cos, sobre tot per les seqüeles que em deixa. Crec que el component principal d'aquest tractament és el paclitaxel i, segons he llegit (i he corroborat en mi mateixa) afecta als nervis. Tenir les 24 hores del dia un formigueig constant a les cames fa poc amigable la situació, doncs em limita molt la mobilitat i l'equilibri. Sort que ara farà 2 sessions l'equip mèdic va decidir provar unes pastilles que, tot i no estar demostrat que siguin el remei per aquesta situació, sí que han vist que a alguns pacients els hi disminueix aquest efecte tant molest. El cas és que jo puc incloure'm en aquest grup, la qual cosa m'ha alegrat molt. Però tot i aquest remei, cada cop em noto més fatigada, sense forces, amb recansa per a fer qualsevol esforç. És fotut perquè a l'hora de sortir al carrer he de mesurar molt les distàncies i calcular el recorregut d'anada i el de tornada. I també controlar de no portar pes excessiu. Sé que pot ser graciós llegir-ho (i ho escric amb un somriure) però de vegades vaig caminant i em desequilibro una mica donant la sensació d'anar beguda. El que pensarà el que vagi darrera meu! jajaja I si fot tramuntana ja ni us ho explico... A casa tancada!
Fora conyes, segons l'oncòleg, els límits els he de posar jo: o bé perquè el tractament deixi de fer efecte i els marcadors es disparin "a lo loco" o bé perquè la meva qualitat de vida i estat físic ja no sigui suportable. De moment. segueixo endavant!

I ara a preparar la meva festa de 50 anys!!!!!