dimecres, 14 de gener de 2015

Propòsits d'any nou

No sé si heu vist el vídeo que còrrer per la xarxa de l'Asociación de adolescentes y adultos jóvenes con cáncer on una mateixa pregunta feta a joves amb càncer i als seus familiars i a joves sans dóna lloc a respostes molt diferents. Val la pena:





Això mateix m'ho he aplicat jo mateixa, recordant el que desitjava fa uns quatre anys i el que penso ara. I no és que cregui en els "bons propòsits d'Any Nou", però sí que és el moment on reflexionem sobre el que hem fet, el que hem deixat pendent i el que ens agradaria fer (o no fer). I si fa uns anys un dels meus propòsits era treure'm el carnet de conduir (sí, sí, la frase més recordada per tots els amics!) ara diria que és recuperar qualitat de vida i aconseguir que la meva malaltia sigui crònica i no em doni tants ensurts. M'agradaria que s'invertís molt més en investigació i que es trobés per fi la cura definitiva del càncer, encara que m'hagués de medicar la resta de vida. Però que no hagués d'estar sempre que em fan proves amb la por al cos pensant si "la bèstia" està adormida o s'ha emprenyat i despertat.

I remirant el vídeo me n'adono que la part més humanitària de la gent ens surt quan patim molt a prop una malaltia greu. En el cas dels familiars, sobre tot si els altera la seva vida diària, és a dir, quan viuen les 24 hores amb la persona afectada. I res a dir si és un pare o una mare qui ho pateix (mai, mai, mai un pare/mare ha d'enterrar a un fill/filla! No toca!). I en el cas del malalt perquè sembla que et sentis exclòs de la teva vida mundana i t'hagis d'adaptar al que et toca viure a partir d'ara. Tots els reptes que fins ara tenies es van allunyant i vas veient com la paraula "supervivència" va arrelant-se més fort dins els teu cap. Els problemes "greus" d'abans queden relativitzats. Ara el que importa és saber que el tractament funciona, que no has de dependre de ningú, que et pots valer per tu mateixa i que el teu entorn ha de ser el més agradable possible.

I no per això són menys vàlids els desitjos de les persones sanes. Però te n'adones que no deixen de ser massa materials. De tant en quan caldria que es posessin en la pell uns dels altres per adonar-se que lo millor no és tenir la millor consola del món amb infinites megues i més sinó tenir salut i poder gaudir d'una bona qualitat de vida tant tu com els teus propers.

Aquest estiu una amiga va patir un accident i la va deixar "fora de servei", amb la cama trencada per vàries parts. Va ser llavors quan es va adonar de lo complicat que és moure's per la ciutat, la gimcana que havia de fer cada dia per poder fer uns mínims. I va recordar quan jo li explicava el mateix, feia un temps, de com patia per desplaçar-me evitant fer-me mal o sense cansar-me i que per això (i d'altres motius) havia decidit anar a viure a un poble. Tot i que ella crec que ja entenia el que jo li deia en aquell moment, va estar amb la seva lesió quan realment es va adonar de l'esforç que significava per a mi poder moure'm i el mèrit que tenia cada dia.

I amb això no vull dir que als malalts se'ns hagi de tractar diferent, ni amb pena o condescendència, sinó que de tant en quan hauríem de deixar de ser tant materialistes i valorar el que tenim més important: LA SALUT!!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada