dimarts, 21 d’agost de 2012

Polseres verdes

Estic veient la sèrie "Pulseras rojas" per Antena3, doncs quan la van estrenar per TV3 no la vaig seguir i tothom deia que era bona. Així que ara que l'estan passant per aquest altre canal aprofito per veure-la. Això sí, en versió original!!!!! 
La trama és força interessant doncs els protagonistes són nens que pateixen alguna malaltia greu, de llarga duració, i que, per tant, han d'estar molt de temps a l'hospital. A partir d'aquí es van muntant els capitols i les trames. I dic que és força interessant perquè d'una forma molt planera ens apropen al tema de les malalties, tema molt delicat i més tractant-se de nens. Però no dramatitzen sobre el tema, sinó que ens el fan més proper, més quotidià, més real. Tenim el nen que ha estat sempre el "xuleta" del cole i que ara ningú s'enrecorda d'ell, tret d'un nen del grup dels "empollons" que fins ara només era el centre de bromes del primer. Un altre que té un cert retràs però que és acollit com l'intel·ligent del grup, que triga en dir les coses perquè en sap un munt. Els que pateixen càncer i els han tallat la cama i ara aprenen a conduir cadires de rodes, a jugar a basquet, a enamorar-se ... Vaja, que ens expliquen com es pot fer una vida més enllà de la malaltia i com et canvia la mateixa des del moment en que et diagnostiquen el que tens. I tots ells munten un grup anomenant "Polseres vermelles", aprofitant que en porten una d'aquestes mèdiques d'aquest color.
Precisament des de fa un temps jo també estic vivint una situació semblant. I no, no he creat un grup (encara), però sí que he patit aquest canvi de vida, aquest sentiment de que tot el que feies abans ara ja no és el mateix; un començar a viure una nova etapa assumint el que puc i no puc fer. Però mai sense perdre l'optimisme ni les ganes de superar-me! Suposo que per això jo també em mereixo una polsera, que en el meu cas és de color verd. El fet és que les analítiques rutinàries que em fan mensualment són el mateix dia del tractament i, per tant, les passen com a urgents. Per aquest motiu, a l'extreure't sang et posen un polsera identificativa mentre estiguis per l'hospital (en el meu cas, hores, doncs a part del tractament també tinc la visita pel mig).
D'això fa poc de 2 mesos que m'ho estan fent, doncs el primer any les analítiques eren més complertes (les d'ara, les urgents són per anar controlant el ronyó) i les feia al centre d'anàlisi de l'hospital (un altre història a explicar). Però ara el més normal serà fer aquestes de control i cada 2 ó 3 mesos les complertes.
El cas és que fins que no m'ho han fet d'aquesta manera sempre ens fixàvem la meva germana i jo en la gent que estava per la sala d'Oncologia amb aquesta polsera i pensàvem què haurien fet per merèixer aquella condecoració. Ens intrigava i fèiem les nostres càbales: que si era gent amb un tractament especial, que si només era la gent gran, que si te la posaven per si tenies al·lèrgies, ... Ara que la intriga ja s'ha trencat, ja no em fa tanta gràcia. Això d'anar "etiquetat" tot el dia, sembla que et marqui, que t'assenyali amb el dit i més pensant que tinc temps per esmorzar i anar-me'n una estona fora de l'hospital, però evidentment amb aquest distintiu irrompible. I veus a la gent que t'ho mira i que, de ben segur, fa les seves hipòtesis de perquè la porto, que tinc, d'on m'he escapat, ...
Però gràcies a la sèrie, me n'he adonat que potser sóc d'un grup especial, d'elit, que no tothom pot portar-la i que ens identifica als superherois d'Oncologia. Així que des d'ahir que quan la porto busco complicitat amb els que també els hi han posat i penso que sóc una VIP de la sala, fins i tot de l'hospital. Que aquesta polsera em permet passejar-me pel món com una persona considerable, que la meva sang s'està tractant abans que la resta perquè sóc especial.
Ara només em falta convèncer a la resta de pacients per poder cridar:

SOM UNS POLSERES VERDES!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada