dissabte, 16 de juny de 2012

Avui fa un any...

Doncs sí, ja fa un any des de que em van diagnosticar el càncer. I fa un any que la meva vida ha canviat completament. I tot i que el temps passa volant, en el meu cas ha estat un any ple d'experiències, inquietuts, pors, canvis, ... Vaja, que he hagut d'aprendre a viure i conviure amb aquesta malaltia, sobre tot intentant que en cap moment em superés sinó més aviat al contrari: superar-la jo dia a dia.
Han estat moments en que el dolor ha intentat estar per sobre de les meves forces; moments en que la incertessa del què passarà a la següent prova han pogut amb el neguit; moments en els que m'he trobat perduda en un món que no era el meu, sense saber ben bé si el que sentia era bo (recuperació) o dolent (empitjorament). Però sobre tot, moments en que he pogut reflexionar, meditar i valorar molt més el dia a dia.
Es una malaltia que, d'entrada, no vol oferir-te futur, però que tu lluites cada dia perquè sí que sigui possible. Fins ara mai m'havia plantejat el que volia dir la paraula supervivència. Però des de fa un any és potser una de les que més escolto. I, evidentment, és molt relativa. Tothom ha de sobreviure i més ara amb tota aquesta crisi i incertesa laboral que ens envolta. Però en el meu cas sí que té la connotació original de la paraula: sobrepassar la vida. Es per això que intento aprofitar cada dia, fer tot allò amb el que em sento més còmoda i contenta.
I si ara he de fer un balanç de l'any (com si fos Cap d'Any) diria que el que he aprés és a valorar molt el que tinc, a la gent que m'envolta; aprendre d'aquesta malaltia, fins ara totalment desconeguda per mi; a controlar la meva aprensió a tot lo relacionat amb hospitals, sang, ... (potser és el que més em costa); i sobre tot, a treure tota la humanitat que puc tenir.
Dels amics només puc dir que gràcies a ells aquesta "aventura" se m'ha fet més suportable. Al ser una malaltia de tant de temps és fàcil caure en l'avorriment, en l'oblit o fins i tot en el cansanci. I el que en principi era una comunicació fluida i interés constant, en alguns casos ha anat decaient. Però els veritables amics he vist que, passi el que passi, sempre els tinc. I que no és fàcil entendre la meva posició, que el dia a dia de cadascú està complert com per tenir encara que estar pendent d'una tullideta com jo! Però és ben cert que han estat part de la meva teràpia de recuperació. Sense aquest contacte més o menys continuat no crec que ara estés com estic. I els agraeixo tots els moments en que no he pogut estar amb ells perquè el cansanci em superava i han entés molt bé el meu silenci. I sé també que els ha envoltat una impotència de saber què podien fer per ajudar-me. Resposta: senzillament, estar aquí. També confesaré que m'he endut desil·lusions amb alguns a qui jo tenia amb molta estima i que han desaparegut totalment de la meva vida, però per contra, gent a qui jo no tenia tant present ha estat més pendent del que jo mai m'hagués imaginat. De tot s'apren!
I de la malaltia, veure que hi ha tot un món darrera, que es desconeix si no s'ha viscut en primera persona o amb gent molt propera. Que, com dic jo, té un únic nom però mil maneres de manifestar-se i tractar-se.
També confesar que, per culpa d'aquest desconeixement, molta gent confón el "estar bé" amb el "poder fer-ho tot". Que no és el mateix tenir un tumor cancerígen localitzat (amb més o menys gravetat) que tenir-lo amb metàstasi. Es a dir, que el meu cos ha aprés a reproduir-lo on ha volgut (en el meu cas, als òssos). I això comporta estar sempre alerta perquè no ho torni a fer. Per això lo d'afegir-li la paraula "crònica".
Associat a tot això, també m'he trobat amb el fet de que la gent s'espera trobar-me fatal, demacrada, sense cabell, al llit, ... Com que tot depén de la fortalesa de cadascú i del tractament a seguir, en el meu cas no és tant visible ni tinc tantes seqüeles aparents. Però la processó va per dintre...
De vegades tot això que sembla que ha de ser tant positiu, m'ha comportat càrrecs de conciència, sobre tot per aquest desconeixement general de la malaltia. He hagut de justificar moments i situacions que, de vegades, per a mi han estat molt importants (sobre tot, quedar amb els amics) però que algú no ho ha entés així, sinó més aviat com un escaqueo a la feina. Doncs no senyors! Voler fer tot això, quedar amb la gent, sortir a passejar, estar-me a Palamós, ... és una manera d'anar superant la gravetat de la situació, de no voler decaure i intentar fer un mínim del que feia abans. I si m'estic a Palamós no és per anar a la platja, a prendre el Sol, doncs ni puc estar ajeguda massa temps (els dolors són molt més insuportables en aquesta posició) ni és recomanable l'exposició al Sol (només em faltaria agafar un melanoma a la pell...). Estic allí perquè és casa meva, on estic més tranquil·la, sense la pressió de la ciutat, on puc passejar sense que ningú vagi accelerat i topi amb mi, sense falses llàstimes ni preguntes, ... Vaja, que només baixo a Barcelona per anar a seguir el tractament i les visites mèdiques. I torno a dir que potser això també és part de la meva teràpia de recuperació. I vull que tothom ho entengui, que no estic de vacances!
I com a balanç final dir que, tot i ser lent, i no escoltar per part dels metges una felicitació (entenc que no es vulguin mullar...),  tot va molt bé, que vaig evolucionant, que tot està controlat i que, ara per ara, estic desitjant celebrar un altre any més al meu comput de vida nova!
Mil gràcies a tots els que heu fet possible que jo avui estigui aquí escrivint tot això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada