dilluns, 24 d’octubre de 2011

Guanyar batalles i després una guerra


No he estat mai molt aficionada a les batalles ni al vocabulari militar, però aquest cop sí que diré que cal lluitar amb totes les forces per guanyar, primer totes les batalles a les que la malaltia et va retant, fins arribar a guanyar la guerra.
De moment, aquestes batalles les vaig superant amb èxit. Tinc tots els meus soldats lluitant com a veritables guerrers! Això em fa pensar en aquella sèrie animada de "Erase una vez el cuerpo humano". A mi em feia gràcia com els glòbuls, tant vermells com blancs, anaven passetjant per dins dels tunels i quan hi havia alguna lesió, com corrien per a tapar-la! Així que tinc tot el dret a pensar que jo els tinc armats, netejant les parets de pintades, fent fora als dolents i corrent amunt i avall per evitar qualsevol intrusió més. A la propera analítica ja miraré de fixar-me si els "soldadets" surten dins els tubets de mostra.
Doncs ara estan tots mobilitzats, comunicant-se de batalló en batalló i els que estan guanyant estan encoretjant a la resta perquè la premisa general és AQUESTA GUERRA L'HEM DE GUANYAR!!!!!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Dia Internacional del Càncer de Mama

Avui és el Dia Internacional del Càncer de Mama i tothom del meu voltant s'està assabentant i fent-ho saber.
Hi ha qui no el pateix però coneix a algú que sí i hi ha que estan o han lluitat amb més o menys èxit.
Avui en dia hi ha més d'un tractament i podriem dir que és "a la carta". Això és bo.
Cal que qui el tingui pensi sempre en positiu, que és una malaltia tractable i curable, que sigui com sigui hi ha una possibilitat de vèncer per sempre. Però també cal que qui estigui al seu costat ho entengui, ho assimili i accepti al malalt, amb els seus mals dies, amb les seves recanses, però sobre tot amb les seves ganes de viure. Que estar malalt no és per donar pena o lluir una amistat amb aquesta malaltia. Es un estar cada dia, ni que sigui en silenci, recolzar-la, buscar els moments quotidians i fer-los crèixer, riure, ... Vaja, fer que aquests dies "fora de lo normal" es tornin molt agradables i que la pujada no sigui tant dura, que si un empeny l'altre hi arriba.
Jo puc dir que tinc la sort de comptar amb molt bons amics, que procuren que el meu canvi de vida sigui agradable, que estan aquí pel que sigui. No cal enganxar-se físicament al malalt. De vegades estar sol és bo, doncs dona per pensar, per assimilar la situació, per valorar el que encara es té. Però és cert que el contacte humà, ni que sigui virtual, és prou important com per saber que no estic sola.
I ser positiu, pensar que això només és una prova més de la vàlua de la persona, i que d'una manera o altra pots sortir-te'n, que tens moltes coses per fer. Pots tenir algun dia que no entenguis el perquè però també aquest serveix per veure que ets excepcional i que te'n pots ensortir.
Des d'aquí encoratjo a tota la gent que pateix aquesta malaltia directa o indirectament a no baixar la guàrdia, a no perdre l'esperança i, sobre tot, a creure que ens en podem ensortir!