dimarts, 5 de juliol de 2011

Què és la psiconcologia?

Doncs si busqueu per internet la definició, veure-ho que quasi tot remet a una explicació del tractament del pacient i la familia per fer més "portadora" la malaltia del càncer.
Així que avui m'ha tocat experimentar a mi aquesta nova experiència (prometo que és el primer cop que sentia la paraula "psiconcòloga"...).
Tot i arribar a l'hora a la consulta externa, sala J, porta 54, m'he trobat amb un grup de persones que, calculant així per sobre, no passaven dels 80 cap a avall! Per tant, quan han vist a una joveneta com jo, s'han quedat perplexos mirant-me "cual bicho raro". I una que és professional, s'ha posat a contestar missatges pel mòbil, com si la cosa no anés amb ella...
Però vaja, després de que tots passessin un a un per la consulta (per cert, molt ràpida, perquè es veu que només anaven pel control de la medicació), m'ha tocat a mi el rebre!
Què es fa en els casos en que tens una entrevista amb algú que no saps perquè et serveix i el que cal dir? Doncs res, escoltar i preguntar. Així que la primera és acceptar l'interrogatori com si fos una fitxa policial i després preguntar "que hago yo aquí".
Els que em coneixen saben que mai he entés com les darreres paraules cap a un mort en un enterrament les faci normalment una persona que ni l'ha conegut en vida i que, lamentablement, sempre confon o familiars o parentius.
En aquest cas és el mateix: una persona que no et coneix de res vol "ajudar-te" a fer més suportable la malaltia. Fins aquí tot correcte. Però com que crec que aquí juguen molt els sentiments, les persones i les maneres de ser de cadascú, no podem posar en el mateix sac a tothom. I ja sabeu que jo mai puc estar en un sac lligat i ben lligat!
Així que els consells són de l'estil:
  • Envoltar-te d'amics i familiars que ho entenguin i et recolzin. Ja els tinc i més que demostrat!
  • Prendre't el teu temps per assimilar-ho i ser molt positiva. Trenco les barreres del positivisme!
  • Tot i ser una malaltia molt greu, cada novetat acceptar-la com a tal i de la millor manera. Encara em dura l'eufòria del divendres!
  • Buscar moments de relax, d'estar sola i comprendre el que tinc. Per aixó estic a punt d'anar-me'n cap a Palamós (el retiro espiritual de la H)
  • No deixar-me abatre per la malaltia i ser receptiva amb tot el que se'm presenti. Més que pactat amb l'oncòloga!
  • ...

Evidentment, a cada pregunta tenia la meva resposta afirmativa i perseverant. Entenc que no tothom s'ho pot prendre igual, però potser primer caldria analitzar a cada persona, veure les reaccions prèvies i valorar el grau de suport que té i finalment determinar quin és el millor tractament.

El cas és que ella començava vacances, ja era massa tard (com que es va col·lar tothom!) i vam deixar-ho per una propera sessió pel mes d'agost. Jo no dic mai que no, però espero que la propera no acabi com al resta d'aquesta gent pacient que només hi va per tractar les dosis de medicació, perquè tinc masses coses a fer!

Comentaris addicionals que vaig afegir-hi a la conversa (crec que aquí és quan es va descol·locar bastant): ja he contactat amb un servei d'assessorament de l'AECC (de la qual sóc sòcia des de fa bastant de temps amb aportacions econòmiques); estic pendent també de que des de la Fundació Alícia m'assessorin sobre una dieta lliure d'estrògens per a poder equilibrar el tractament hormonal; tot i que la notícia és massa recent, intento relativitzar-la i fer-la molt "llevadera" envoltada de qui més m'estima; la feina de moment arraconada (menció especial també al stress patit de la mateixa i el com amb la crisi he anat superant reptes no tant bèsties com aquest però també de "deu-ni-do"...) `però compartint-ho amb els companys/amics de la caixa (collons, quans en tinc i que autèntics!), ...

Així que el millor que podia fer en aquells moments era anar a dinar bé a Ca La Nuri amb una molt bona amiga i pujar amb taxi (no és pel dolor, eh, que és per no perdre els costums de "senyoreta") fins a l'FNAC i comprar-me un lot de llibres variats per a poder entretenir-me aquests dies a la terrasseta de casa meva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada