divendres, 29 de juliol de 2011

Una de pirates

Avui tenia ja segona sessió de "punxades": la intravenosa i la intramuscular. Això vol dir que ja han passat 4 setmanes des de la primera sessió i que la cosa ja va avançant.

Però abans d'això, visita amb l'oncòloga. Primer per explicar-li els efecte de la sessió de ràdio i com havia passat aquesta setmaneta. I com que els dolors, associats per mi com a seqüeles d'aquell tractament, persistien una mica, em va pegar bronca, que ho havia de dir, doncs no volia que patís cap dolor, que això s'havia de compensar amb medicació. Així que em va receptar uns opiacis, en forma de pegats (en castellà, "parches"), a part de pastilles també amb components de codeina per a moments puntuals de dolor intens.
A mi això dels "parches" sempre m'han recordat als pirates! I com que a Palamós, la Laura i jo juguem a ser-ho, doncs ja m'he imaginat disfrassada de pirata i emulant al famós Barbarroja, que, pels que no ho sabeu, va ser un temible pirata turc que va arrasar Palamós a mitjans del segle XVI (no és llegenda, que hi ha escrits notarials dipositats al fons documental de l'Ajuntament).

La gràcia està en que ni és un pegat negre amb la calavera, ni me'l puc posar a l'ull. De moment, a l'espatlla i esperant que em faci efecte que, com va dir la doctora, a part d'alleugerir el dolor em provocarà somnolència i una mica d'alegria! Vaja, que hauré d'anar preparant la frase aquella de "tranqui, que jo controlo...".

Igual si em porto bé i vaig millorant, a la propera visita em recepten ja el lloro! El vaixell no cal, que tinc un munt d'amigues navegants que m'han promés deixar-me'l. Vaja, portar-m'hi, que si me'l deixen a mi igual la lio més que el Barbarroja...!!!!

dijous, 28 de juliol de 2011

En busca de la recepta electrònica

Donat que el tractament que estic seguint m'obliga a prendre medicació per molt temps, l'oncòloga, molt encertadament, va preparar un comunicat per la meva doctora de Medicina General, per tal que em programessin el que s'anomena "recepta electrònica".

Fins aquí tot bé, si no fos que per fer-ho efectiu calia:

  1. Demanar hora per programar visita al CAP
  2. Desplaçar-se fins allí físicament
Per lo primer només que accedeixis a la web de l'ICS és suficient. Cosa que així vaig fer i em van donar les 18:07 h del dia 28/07/11.
Per lo segon, calia sortir amb molt de temps de casa, doncs el CAP està just al cim del Turó de la Peira. Pels que no conegueu l'entorn, dir-vos que des de la porta del centre només es veuen les taulades de les cases del barri! I jo ara necessito temps, ganes i esforços.

Un cop superada la prova de sol·licitar cita i arribar al centre, quina és la meva sorpresa que, al sortir la doctora i passar llista (que per cert, ha dit uns 10 noms i només hi havia 4 persones), no ha dit el meu nom. I com que ja em té "coneguda" m'ha dit que anés a demanar "cita esporàdica" al primer pis. I aquí és on he descobert el món de la burocràcia i la incoherència administrativa. La persona que m'ha atés m'ha comunicat que la meva cita era pel dia 11 d'agost!!! Com puc jo demanar hora per dins de 20 dies????? Tot i que li he assegurat el que m'havia respost la sol·licitud feta per internet, ell insistia que fins el 11 no podia ser atesa! Total que explicant el meu drama i que la doctora ja ho sabia i que només era per entregar una carta, sense ni tan sols cap explicació mèdica, he aconseguit, de mala gana, que em programés per una hora més tard, amb l'amença de que tindria molt poc temps de consulta.

Al final he aconseguit la recepta electrònica de tota la medicació i un cansanci brutal que ara hauré de compensar amb un repós absolut!

dijous, 21 de juliol de 2011

El maleit dolor...

Ho porto tot molt bé tret d'aquest dolor que ha tornat a aparèixer. La culpa està en els corticoides! Com que ja no me'ls he de prendre, han deixat, evidentment, de fer efecte. Així que el dolor s'ha tornat a manifestar de la forma pitjor que sap: fent molt de mal en la zona lumbar!
Faig repòs absolut, em moc el més mínim possible, però tot i això ell insisteix en fer-se notar.
Ho he comentat a la doctora i, tal i com diu ella, no podem permetre que pateixi. Així que m'ha programat una sessió de ràdio. I no, no és tancar-se en una habitació a sentir cançons dels 80 i intentar esbrinar títol i cançó (que, per cert, no estaria malament com a opció per a fer més suportable l'espera a la sala de l'hospital). Es un "atac" de rajos a la zona afectada que, si be no te n'assabentes en aquell moment, després sí que es manifesten els efectes: més dolor encara!!!!
I com que el meu lema és paciència en tot, doncs sobredosi d'aquesta i esperar que en dos o tres dies ja es noti l'efecte millora.
I l'agenda mèdica feta un caos! Ara ja tinc un metge més: el radioterapeuta!!!!

dimarts, 19 de juliol de 2011

Lo que corre por mis venas...

Recordo que de petita, quan feia classes de Ciències Naturals i tocava la part de "el cuerpo humano", et feien fer un dibuix del cor amb la sang que entrava de color vermell i la que sortia de color blau (avui segur que algun culé faria alguna al·lusió...). No acabava d'entendre com el cor era capaç de "tintar" la sang i fer aquest miracle intern.

Doncs avui crec que ho he acabat d'entendre, o com a mínim que tinc dos menes de sang: m'han fet una analítica, per veure l'evolució del tractament i quan, passades unes hores m'ha visita l'oncòloga, m'ha dit que calia repetir les proves perquè no tenia tots els indicadors que necessitava. I jo he pensat: si la sang que m'han tret és la meva, allí ha d'haver-hi tot, no?

Però com que el metges en saben més que jo d'aquestes coses, he consentit una altra extracció (qui ho anava a dir... jo que només entrar en un hospital em desmaiava!), però per si de cas i recordant el dibuixet escolar, he donat l'altre braç.

I sí, aquest cop sí que ha valgut!

Conclusió: per la sang corren masses indicadors i no sempre es tenen a la primera o potser, la propera vegada, que les infermeres mirin bé quines són les proves a fer amb ella!
Per cert, tinc la sang molt bona, no en el sentit vampíric, sinó en quan a aquests fantàstics indicadors.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Al Santuari

Per fi m'he decidit: "me he armado de valor" i he pujat a reposar al meu santuari, a casa meva, a Palamós.
Dic lo de que "me he armado de valor..." perquè el fet de pensar que tenia que estar asseguda una hora i pico dins el cotxe, no era massa convincent per a mi i el meu estat de salut.
Però com tot, he tingut premi: ara estic sentint la brisa del mar, el soroll escandalòs de les gavines, veient els núvols amenaçadors d'alta mar i pensant que què és millor si començar a llegir "A sang freda" de Truman Capote (per qui no ho sàpiga, el va escriure al 1966 precissament aquí, a Palamós) o "si tu me dices ven lo dejo todo... pero dime ven" de l'Albert Espinosa.
Crec que estic en el millor entorn per seguir la meva teràpia positiva!
Provarem 3 dies de supervivència i després faré balanç de "lo bueno y lo malo". Espero més la primera part que la segona. I aquesta darrera la deixo també supeditada a la visita de seguiment amb l'oncòloga del proper dimarts.
Per cert, el dinar ha estat també de premi: a La María de Cadaqués (lloc habitual també d'en Truman) amb uns musclos de roca i arròs a la cassola!

dimarts, 5 de juliol de 2011

Què és la psiconcologia?

Doncs si busqueu per internet la definició, veure-ho que quasi tot remet a una explicació del tractament del pacient i la familia per fer més "portadora" la malaltia del càncer.
Així que avui m'ha tocat experimentar a mi aquesta nova experiència (prometo que és el primer cop que sentia la paraula "psiconcòloga"...).
Tot i arribar a l'hora a la consulta externa, sala J, porta 54, m'he trobat amb un grup de persones que, calculant així per sobre, no passaven dels 80 cap a avall! Per tant, quan han vist a una joveneta com jo, s'han quedat perplexos mirant-me "cual bicho raro". I una que és professional, s'ha posat a contestar missatges pel mòbil, com si la cosa no anés amb ella...
Però vaja, després de que tots passessin un a un per la consulta (per cert, molt ràpida, perquè es veu que només anaven pel control de la medicació), m'ha tocat a mi el rebre!
Què es fa en els casos en que tens una entrevista amb algú que no saps perquè et serveix i el que cal dir? Doncs res, escoltar i preguntar. Així que la primera és acceptar l'interrogatori com si fos una fitxa policial i després preguntar "que hago yo aquí".
Els que em coneixen saben que mai he entés com les darreres paraules cap a un mort en un enterrament les faci normalment una persona que ni l'ha conegut en vida i que, lamentablement, sempre confon o familiars o parentius.
En aquest cas és el mateix: una persona que no et coneix de res vol "ajudar-te" a fer més suportable la malaltia. Fins aquí tot correcte. Però com que crec que aquí juguen molt els sentiments, les persones i les maneres de ser de cadascú, no podem posar en el mateix sac a tothom. I ja sabeu que jo mai puc estar en un sac lligat i ben lligat!
Així que els consells són de l'estil:
  • Envoltar-te d'amics i familiars que ho entenguin i et recolzin. Ja els tinc i més que demostrat!
  • Prendre't el teu temps per assimilar-ho i ser molt positiva. Trenco les barreres del positivisme!
  • Tot i ser una malaltia molt greu, cada novetat acceptar-la com a tal i de la millor manera. Encara em dura l'eufòria del divendres!
  • Buscar moments de relax, d'estar sola i comprendre el que tinc. Per aixó estic a punt d'anar-me'n cap a Palamós (el retiro espiritual de la H)
  • No deixar-me abatre per la malaltia i ser receptiva amb tot el que se'm presenti. Més que pactat amb l'oncòloga!
  • ...

Evidentment, a cada pregunta tenia la meva resposta afirmativa i perseverant. Entenc que no tothom s'ho pot prendre igual, però potser primer caldria analitzar a cada persona, veure les reaccions prèvies i valorar el grau de suport que té i finalment determinar quin és el millor tractament.

El cas és que ella començava vacances, ja era massa tard (com que es va col·lar tothom!) i vam deixar-ho per una propera sessió pel mes d'agost. Jo no dic mai que no, però espero que la propera no acabi com al resta d'aquesta gent pacient que només hi va per tractar les dosis de medicació, perquè tinc masses coses a fer!

Comentaris addicionals que vaig afegir-hi a la conversa (crec que aquí és quan es va descol·locar bastant): ja he contactat amb un servei d'assessorament de l'AECC (de la qual sóc sòcia des de fa bastant de temps amb aportacions econòmiques); estic pendent també de que des de la Fundació Alícia m'assessorin sobre una dieta lliure d'estrògens per a poder equilibrar el tractament hormonal; tot i que la notícia és massa recent, intento relativitzar-la i fer-la molt "llevadera" envoltada de qui més m'estima; la feina de moment arraconada (menció especial també al stress patit de la mateixa i el com amb la crisi he anat superant reptes no tant bèsties com aquest però també de "deu-ni-do"...) `però compartint-ho amb els companys/amics de la caixa (collons, quans en tinc i que autèntics!), ...

Així que el millor que podia fer en aquells moments era anar a dinar bé a Ca La Nuri amb una molt bona amiga i pujar amb taxi (no és pel dolor, eh, que és per no perdre els costums de "senyoreta") fins a l'FNAC i comprar-me un lot de llibres variats per a poder entretenir-me aquests dies a la terrasseta de casa meva.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Cap de setmana de celebració

Els petits éxits en aquests moments per a mi són grans triomfs!
Així que divendres, per desconnectar de la ciutat, marxo a Castelldefels, a celebrar-ho amb la meva germana (no sé si us ho he dit, però val un imperi, ni que sigui romà, per allò de ser ella arqueòloga) i la meva neboda (la millor teràpia per animar-se una).
A part, estar amb els amics i familiars fa molt més que qualsevol pastilla/càpsula/isòtop...
Quin munt de carinyo que percebo! La millor medecina que pot haver-hi!
Tot i que la idea és fer repòs, sense precipitar-me i evitar l'eufòria que em poden provocar ara els medicaments (això és el que em va explicar el meu germà), no vaig poder evitar expressar lo "eufòrica mental" que estava per aquesta notícia. I així ho vaig transmetre a tots els que estaven amb mi. No sabeu com us ho agrairé sempre (Julia esto va por ti...).
També va estar el moment de rebre un munt de recolçaments via mail (tal i com jo he anat demanat com a sistema de comunicació) i això em feia anar pujant encara més l'ego i les ganes de viure!
No vull que ningú pateixi, doncs ja en tinc prou jo amb mi mateixa, i com que vull ser i estar positiva, no cal que ningú em recordi "el lado oscuro de la fuerza". Aixó ho deixo per a l'Anakin Skywalker.
Fins i tot un matí de rebaixes, amb la VISA caducada i un munt de rises amb l'Anna i la Julia.
I al vespre soparet amb els amics i tornada a la city!
Realment he de descansar...

divendres, 1 de juliol de 2011

Comencem el tractament!

Per fi ja tenim el resultat de totes les proves, sobre tot la dels indicadors de la sang. Sembla mentida com per dins les nostres venes pot viatjar tanta informació! Potser hauríem d'anar pensant de posar-hi un codi de barres o un xip, com els de les targetes de crèdit! (més que res, per evitar tanta perforació...).
La gran notícia: tinc el c-erb 2 negatiu!!!!!
Vaja, que no cal fer un tractament tant agressiu com el de la quimioteràpia, sinó que podem començar amb un tractament hormonal per a reforçar els óssos i així atacar al "maligne" i poder jo començar a dormir i fer una vida molt més còmoda i agradable.
El mateix divendres ja em van xutar una dosi de Zometa per a reforçar els óssos i una de Zoladex per provocar-me l'aturada d'estrògens.
Altra cop, misteris de la medecina, van "jugar" amb una capsuleta intramuscular, com si fos la pel·lícula de "Viaje alucinante" de Richard Fleischer, precissament de l'any que vaig nèixer jo (serà casualitat?).
Ara ja no solament he estat una dona "radioactiva" sinó que he gaudit d'un viatge per dins del meu cos amb l'Stephen Boyd i la Raquel Welch! (avui en dia, la peli tindria o al menys jo exigiria que fossin el Brad Pitt o el George Clooney i ella m'importa un rave!).
Ah! I després un "xut" de corticoides, per anar alleugerint el dolor dels óssos.
Vaja, que ara cada matí 5 pastilletes, més les 2 del dinar i les 3 del sopar. O em faig un carnet del Super3 farmacéutic o acabaré amb la banda magnètica de la targeta sanitària! Per no parlar del preu de les injeccions...
I el tractament, de moment de mes en mes!
Ara a esperar les primeres reaccions... Les emocionals ni us les dic: FABULOSES!!!!!!