dissabte, 18 de juny de 2011

Primer dia de l'aventura

Tot i la meva aprensió mèdica, vaig tota soleta a la prova de la resonància magnética. Les persones que m'atenen són molt amables i m'expliquen que serà una prova una mica llarga, claustrofòbica i que he d'estar molt quieta i tranquil·la. Cap problema! La nit abans vaig anar al sopar benèfic de Somriures de Bombai, organitzat per CX, al Món Sant Benet i a penes he dormit. Així que si no em necessiten "desconectaré" bastant.
Sembla que la cosa va bé, fins que comencen a fer-me preguntes de si m'he fet un cop, si he tingut alguna lesió anterior, que si m'he fet darrerament alguna exploració, ... I que estaven intentant localitzar al meu germà (ara de baixa paternal) per acabar de parlar-ho amb ell.
Suposo que aquí és quan penso que la paraula "lumbàlgia" ja no té cap sentit i que hauré d'esperar altre tipus de diagnòstic com una hèrnia, una artrosi, o jo què sé i de tractament més delicat.
Quina és la meva sorpresa quan a l'arribar a casa em trobo al meu germà esperant-me per retornar-me a l'hospital per fer-me més proves i, evidentment, amb la notícia del que m'han detectat: un càncer bastant extés i de caràcter greu.
Així que, a penes sense reaccionar, em poso en mans de tot l'equip mèdic de radiologia i comencen a fer una exploració total: diversos TACs, més resonàncies, mamografies, exploracions, ecografies, ... determinant que és un càncer de mama extés cap als óssos.
Tot i haver fet mil proves, encara en queden més que ja no estem a temps de fer-les, doncs és cap de setmana i les proves no s'analitzarien fins dilluns i no val la pena fer-ho ara, així com una primera visita amb l'oncòleg.
Jo estic en un núvol que precissament no és blanc. Em deixo fer, escolto tot el que em diuen, però encara penso com és que fa poques hores tenia un lumbago i ara tinc un càncer!
A casa, la reacció és la mateixa: ni s'ho esperaven ni ho acaben d'entendre.
Estic encara serena i determino no dir res publicament fins a acabar les proves i visitar-me amb l'oncòleg. Crec que el que menys necessito ara és compasió, donar llàstima, rebre consells de falsos metges i de coneixements de gent que està igual, millor o pitjor, del que podria haver fet, del que no he fet i del que tothom faria tot i no haver-se trobat en aquesta situació. Què fàcil que és parlar i donar consells...!
Només penso en mi, en tot el que vull fer, el que he deixat a mitges, el que vodria fer i sobre tot de que no vull deixar-me guanyar de cap de les maneres. Es fort, però cal païr-ho i el que ho entengui, gràcies i el que no, fora de la meva vida! Aquesta és l'única que desitjo tenir-la amb mi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada