dilluns, 20 de juny de 2011

Cap de setmana horrible

Sóc forta, però no tant.
Sóc positiva, però de tant en quant caic.
Sóc poc "oso amoroso", però també necesito carinyo.
Sóc molt sociable, però de vegades m'encanta estar sola.
I, sobre tot, crec que me'n puc sortir de tot, però de vegades necessito ajuda!
A part dels antinflamatoris i els calamants, m'han hagut de receptar tranquilitzants perquè he patit un atac d'ansietat, de pànic, d'histèria.
He plorat com feia temps que no ho feia. M'he enfadat amb la vida, perquè no trobava just el que m'estava fent. He renunciat a aquest repte, perquè no em tocava a mi. M'he enrabiat moltíssim perquè no entenia què cony havia passat perquè jo estigués en aquest sorteig.
I, sobre tot, he pensat amb tota la gent que m'envolta, la família, els amics, els companys i he pensat que com els ho podia dir sense que els afectés i sense que m'afectés tampoc a mi.
Es fort però els tranquilitzants han fet el seu efecte i, a part de deixar-me adormida, m'han permés tornar a agafar les regnes i començar a assimilar-ho tot.
Primer de tot pensar que ara estic "be", ara sé fins a on arribo, però desconec com estaré. Així que he anomenat a la meva germana la portaveu familiar i a ella li he passat la llista de la gent amb la que vull contactar primer i la manera d'explicar-ho després.
A més, me n'he adonat que escrivint em sento molt millor, que el que comento em serveix per assumir el que tinc i el que em vindrà a sobre.
Lo pitjor: comunicar-ho als meus millors amics. Es un tema que m'està engoixant, perquè sé que no els agradarà però que tampoc els puc deixar fora. Els necessitaré i molt! Porto hores donant-hi voltes, comentant-ho amb la meva germana. Ara no puc, no em veig en cor. Ara penso en mi, en pujar l'índex de positivisme. Ja miraré com i quan fer-ho...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada