dimarts, 28 de juny de 2011

Radioactivewoman de nou!

Avui la prova ha estat de cor (no vull dir de sentiment, sinó d'aquest múscul bombejador de sang). Volen veure els indicadors com els tinc i els factors (no sé quines paraulotes mèdiques defineixen això). Però vaja, és una prova que, de nou, m'injecten un isòtop a la sang i controlen el ritme i frequència del cor (si això ho llegeixen l'Ivan i la Pili de ben segur que em maten per l'explicació tant vulgar que faig, però és el que hi ha!).
Aquest cop he anat amb la meva germana, que per alguna cosa és la gran dels germans! Ens hem rigut una mica, tant amb la "novatada" d'arribar i no saber que hi havia un torn de gent esperant (és el que passa quan un arriba abans d'hora), com en els moments d'espera entre injecció i extracció. Comentari: tot i la bronca d'una maleducada senyora, hem entrat les primeres a les proves! Es que sembla que si no ens podem queixar no som feliços...
Es una passada: t'injecten un líquid (no pregunteu quin...) i et fan esperar uns quinze minuts. Després t'extreuen sang que la barregen amb l'isòtop dins una xeringa de plom i tornes a esperar-te un quart d'hora més. Al final et posen el combinat a dins i et passen de nou per l'scanner.
Ara ja no sé si sóc superwoman, si tinc tanta radiació que podria fer les proves d'apagat de la central nuclear del Japó o si l'isòtop ja ha abandonat el meu cos. Vaja, que si fins ara els meus amics em deien que tenia la "niña del exorcista" a dintre, ara no sé si explicar-los que aquesta està tant acollonida que potser trigui en manifestar-se de nou!
I amb aquesta prova, final del previ del tractament!!!!! Ja sóc lliure!!!!!!
Només he d'esperar hora a l'oncòleg i que ja em doni el tret de sortida per començar el tractament. Quan abans comenci, abans acabaré, no?

dijous, 23 de juny de 2011

Metre cinquanta-cinc!

Tinc el càncer estès pels óssos. Així que cal tenir molt clar a on i fer que aquest sigui el primer objectiu a tractar.
De nou m'han "passat pel tubo", però ja els he dit que no s'amoinessin, que només media metre cinaquanta-cinc i de seguida acabaríem! Sembla ser que a aixó se l'anomena Raig gamma òssia. M'han injectat un isòtop a les venes i, de cop, m'he sentit com una superheroina de còmic! Igual sortia volant o començava a atreure tots els objectes metàlics, o a veure a la gent despullada... Quina gràcia!
A part, també han aprofitat per fer-me una nova resonància, aquest cop d'abdomen. Començo a pensar que els agrada veure'm, com a mínim les meves "interioritats". Volen assegurar-se (sobre tot el meu germà) de que no hi hagi res més, que el que veuen està tot controlat.
M'agrada estar segura, malalta, però sabent-ho tot!
Només em quedarà una prova més, la del cor, que me la faran el proper dilluns. Així em deixen passar la verbena de Sant Joan tranquil·la...
Mentrestant vaig parlant amb la gent més directa. Em veig en cor de fer-ho. Tinc moltes forces i prefereixo donar la "notícia" per telèfon que no pas per correu. Lamentablement no s'ho prenen gaire bé, a tots els agafa per sorpresa i qui més qui menys es queda mut, sense saber què dir. Jo sí que ho sé: els deixo uns dies per assumir-ho però compto moltíssim amb tots! Necessito el seu recolzament sigui com sigui. Sé que tots voldrien estar amb mi, però ja els he dit que ara sóc la persona més egoista del món i que jo decidiré quan i com vull estar amb la gent. Tothom em posa reptes finals per fer coses que saben que m'agraden. Sé que tenen molt bona voluntat i jo, en principi, paraula per voler complir-ho. Anirem fent! Només faltaria que ara m'hagués de posar nerviosa pensant en tot el que tinc pendent...!

dimarts, 21 de juny de 2011

Proves i més proves...

Primer de tot, quin bon tracte estic rebent per part de tot l'equip mèdic de l'Hospital del Mar! I com m'emprenya veure totes aquelles pancartes manifestant la indignació per la reducció de personal. Jo, si pogués, els doblava el sou! Quin munt d'humanitat que he trobat... M'he sentit ben tractada, escoltada, recolzada, ... vaja que si ho han fet per quedar bé amb el meu germà, aquest no podrà queixar-se en sa vida!
Podria fer un resum de totes les proves que m'estan fent, però recordar-les em fa posar-me pitjor, sobre tot les biopsies que, tot i fer-me-les amb anestèsia, vaig patir tant que vaig pensar que si amb aquest patiment no em posava bona ja no hi havia res a fer! No us podeu imaginar el que és sentir el "clec" i notar com et treuen el cilindre de mostra, diferents vegades. Crec que la camilla encara té la marca de les meves mans! Espero que aquestes mostres siguin més que suficients per a tot el tractament.
A part, avui m'han fet dues analítiques (amb lo que jo patia abans només veure una agulla...) i una ecografia més (divendres ja en vaig patir altres juntament amb més resonàncies i TACs per diverses parts del cos).
Però el més important: la meva primera visita a l'oncòleg. Al no tenir encara els resultats de tot el que m'havien fet, em va explicar molt per sobre quins tractaments hi havien, el que caldria fer en primer lloc i, sobre tot, demanar-me encara més proves, aquest cop per veure quin "aguante" podria tenir el meu cos i quines les parts més afectades.
En aquests moments l'únic que desitjo és que ell tingui clar on tinc TOT el mal, per poder atacar-lo sigui com sigui, i per mi el temps serà relatiu. Lo important és tenir aquest temps, tenir un futur, ara massa present.

dilluns, 20 de juny de 2011

Cap de setmana horrible

Sóc forta, però no tant.
Sóc positiva, però de tant en quant caic.
Sóc poc "oso amoroso", però també necesito carinyo.
Sóc molt sociable, però de vegades m'encanta estar sola.
I, sobre tot, crec que me'n puc sortir de tot, però de vegades necessito ajuda!
A part dels antinflamatoris i els calamants, m'han hagut de receptar tranquilitzants perquè he patit un atac d'ansietat, de pànic, d'histèria.
He plorat com feia temps que no ho feia. M'he enfadat amb la vida, perquè no trobava just el que m'estava fent. He renunciat a aquest repte, perquè no em tocava a mi. M'he enrabiat moltíssim perquè no entenia què cony havia passat perquè jo estigués en aquest sorteig.
I, sobre tot, he pensat amb tota la gent que m'envolta, la família, els amics, els companys i he pensat que com els ho podia dir sense que els afectés i sense que m'afectés tampoc a mi.
Es fort però els tranquilitzants han fet el seu efecte i, a part de deixar-me adormida, m'han permés tornar a agafar les regnes i començar a assimilar-ho tot.
Primer de tot pensar que ara estic "be", ara sé fins a on arribo, però desconec com estaré. Així que he anomenat a la meva germana la portaveu familiar i a ella li he passat la llista de la gent amb la que vull contactar primer i la manera d'explicar-ho després.
A més, me n'he adonat que escrivint em sento molt millor, que el que comento em serveix per assumir el que tinc i el que em vindrà a sobre.
Lo pitjor: comunicar-ho als meus millors amics. Es un tema que m'està engoixant, perquè sé que no els agradarà però que tampoc els puc deixar fora. Els necessitaré i molt! Porto hores donant-hi voltes, comentant-ho amb la meva germana. Ara no puc, no em veig en cor. Ara penso en mi, en pujar l'índex de positivisme. Ja miraré com i quan fer-ho...

dissabte, 18 de juny de 2011

Primer dia de l'aventura

Tot i la meva aprensió mèdica, vaig tota soleta a la prova de la resonància magnética. Les persones que m'atenen són molt amables i m'expliquen que serà una prova una mica llarga, claustrofòbica i que he d'estar molt quieta i tranquil·la. Cap problema! La nit abans vaig anar al sopar benèfic de Somriures de Bombai, organitzat per CX, al Món Sant Benet i a penes he dormit. Així que si no em necessiten "desconectaré" bastant.
Sembla que la cosa va bé, fins que comencen a fer-me preguntes de si m'he fet un cop, si he tingut alguna lesió anterior, que si m'he fet darrerament alguna exploració, ... I que estaven intentant localitzar al meu germà (ara de baixa paternal) per acabar de parlar-ho amb ell.
Suposo que aquí és quan penso que la paraula "lumbàlgia" ja no té cap sentit i que hauré d'esperar altre tipus de diagnòstic com una hèrnia, una artrosi, o jo què sé i de tractament més delicat.
Quina és la meva sorpresa quan a l'arribar a casa em trobo al meu germà esperant-me per retornar-me a l'hospital per fer-me més proves i, evidentment, amb la notícia del que m'han detectat: un càncer bastant extés i de caràcter greu.
Així que, a penes sense reaccionar, em poso en mans de tot l'equip mèdic de radiologia i comencen a fer una exploració total: diversos TACs, més resonàncies, mamografies, exploracions, ecografies, ... determinant que és un càncer de mama extés cap als óssos.
Tot i haver fet mil proves, encara en queden més que ja no estem a temps de fer-les, doncs és cap de setmana i les proves no s'analitzarien fins dilluns i no val la pena fer-ho ara, així com una primera visita amb l'oncòleg.
Jo estic en un núvol que precissament no és blanc. Em deixo fer, escolto tot el que em diuen, però encara penso com és que fa poques hores tenia un lumbago i ara tinc un càncer!
A casa, la reacció és la mateixa: ni s'ho esperaven ni ho acaben d'entendre.
Estic encara serena i determino no dir res publicament fins a acabar les proves i visitar-me amb l'oncòleg. Crec que el que menys necessito ara és compasió, donar llàstima, rebre consells de falsos metges i de coneixements de gent que està igual, millor o pitjor, del que podria haver fet, del que no he fet i del que tothom faria tot i no haver-se trobat en aquesta situació. Què fàcil que és parlar i donar consells...!
Només penso en mi, en tot el que vull fer, el que he deixat a mitges, el que vodria fer i sobre tot de que no vull deixar-me guanyar de cap de les maneres. Es fort, però cal païr-ho i el que ho entengui, gràcies i el que no, fora de la meva vida! Aquesta és l'única que desitjo tenir-la amb mi!

divendres, 17 de juny de 2011

Un tracte molt agradable

Després de tants dies sense saber què tinc, el meu germà m'aconsegueix visita a l'Hospital del Mar, al servei de reumatologia, perquè puguin explorar-me i fer un millor seguiment per tal de determinar el que em passa. Sé perfectament que la meva germana ha estat la que més ha insistit en aquest "tracte familiar" doncs m'ha vist patir molt i sap que sempre he estat molt forta i que "sacrificar" no anar a Palamós, és un gran síntoma del grau intens de dolor.
Per primera vegada m'he sentit atesa i escoltada. M'han obert historial, amb tot un munt de preguntes que m'han semblat prou encertades com per començar a buscar l'origen del dolor.
I el que és millor: explicar pas a pas tot el que anirem fent per a determinar el diagnòstic.
Començarem amb una analítica i una resonància magnètica de la zona lumbar, i a partir dels resultats anirem descartant possibles malalties.
Quanta professionalitat! Surto d'allí amb un somriure de satisfacció!
Em projecta la visita per dins un mes, pensant que entre l'analítica i la resonància poden passar uns dies, tot i que si hi ha res abans, ràpidament m'avisaran.
La noia de recepció del centre de dia em diu que l'analítica me la podran fer el dia 7 i que m'apropi a radiologia per veure quan em poden fer la resonància.
Sort en tinc del cognom i de tenir al meu germà justament a aquell servei per veure com acceleren tot i em preparen la prova pel dia següent.
En 2 dies he avançat molt més que en 2 mesos! Visca la Sanitat Pública!

dijous, 16 de juny de 2011

Rehabilitació

Nova visita mèdica: aquest cop és el metge del centre de rehabilitació qui, veient, les radiografies, em tranquilitza i em diu que em posi en mans d'ell, que això té fàcil arreglo i que amb 15 sessions, tal i com deia el meu traumatòleg, em deixarien com a nova. Que no pateixi amb el diagnòstic que posaven en l'escrit adjunt a les radiografies, que els traumatòlegs acostumen a exigerar.
Que fins i tot, al fer-me el TAC em dirien que tinc un munt de coses malament, doncs ningú és perfecte. Que el miillor que podia fer és començar a l'endemà mateix la rehabilitació.
Escullo fer-ho per les tardes (tampoc em quedaven gaires opcions) perquè penso que així quan m'incorpori a la feina no hauré de faltar a aquesta. A més, el centre està entre casa i l'oficina. Genial!
Al dia següent em presento una mica abans de les 6 de la tarda, per canviar-me i anar fent-me a la idea del que em depara el futur per a 15 dies de possibles tortures (segueixo tenint tant de mal a l'esquena que no permeto que ningú s'apropi ni 10 centímetres!). Evidentment, tot és gent gran, amb artrosis, artritis, contractures d'esquena i algun que altre nen i jove que estan recuperant-se de trencaments d'óssos.
Començo amb sessió de corrents, minuts d'escalfor i consells per fer exercicis a casa. No em convenç gaire (l'escalfor i el fred ja fa setmanes que els estic fent a casa), però "es lo que hay".

divendres, 10 de juny de 2011

Primera mala notícia

Avui, com tots els dijous, m'he apropat al CAP, per renovar l'avís de baixa i he aprofitat per portar les radiografies, per si la doctora se les volia mirar.
Com que sóc una persona molt prudent, ni m'havia mirat el sobre tancat a nom del traumatòleg on el metge que m'havia fet les radiografies feia un petit diagnòstic.
Ella, amb el meu vist-i-plau, se'l mira i veu que hi ha alguna lesió per manca de calci (la maleida intolerància a la lactosa crec que és la que m'ha "ajudat") i que em recomanen un TAC perquè podria tractar-se d'una espondilolisis (no busque per internet el que és perquè podeu acollonir-vos....).
Surto molt acollonida del centre i vaig pensant que fins el dia 20 no tinc hora al traumatòleg, tot i que el dimarts 14 he d'anar a la visita del rehabilitador i potser em podrà aclarir una mica més el tema.

dimecres, 8 de juny de 2011

Primera prova: radiografies

El dia 3 em programen les radiografies a la Clínica Sagrada Família (l'escolleixo jo perquè crec que allí podran anar més ràpid) i el dimarts següent paso a buscar-les.
Val a dir que em fan fer tantes posturetes que la contractura torna a incrementar-se i, tot i que jo vaig avisant als facultatius del centre, aquests em contesten que és el que el meu metge ha demanat i que cal que ho faci tant si em fa mal com si no.
Aprofito i, amb el mateix taxi, m'apropo al centre de rehabilitació Navarro, a la Meridiana, per veure si puc aprofitar el temps i ja puc començar la rehabilitació.
Com diria el meu pare "mi gozo en un pozo": cal que prèviament em visiti el metge del centre, doncs és qui em programarà les sessions de rehabilitació. Tot i que ho trobo correcte, torno a patir el tema del temps: fins als dia 14 no em poden donar hora!!!!!

dijous, 2 de juny de 2011

Burocràcia mèdica

Després de diverses visites al CAP per explicar que encara estic "immòbil" i que ja tinc hora amb l'especialista, vaig a la Corachán, a visitar-me amb un dels que diuen millor traumatòleg del centre i, a part de suportar el viatget combinat amb el dolor, em trobo amb un "metge" que la seva màxima és saber què vol dir el meu cognom i si està en el Google o no.
Entenc que un metge vulgui relativitzar les malalties intentant apropar-se als pacients, però altra cosa és estar explicant com em trobo i creure que està anotant tot el que diu i trobar-me amb la sorpresa de que està connectat a internet indagant els meus orígens familiars i l'escut d'armes!
Pronòstic: forta contractura muscular i sol·licitut de radiografies lumbars i començament de rehabilitació!
Com es pot començar una rehabilitació sense tenir el diagnòstic clar??????
Aixó implica buscar un centre per fer-me les radiografies i, penso jo que a partir de tenir aquestes, un centre de rehabilitació (seria absurd presentar-se sense cap tipus de documentació més que una "contractura" diagnosticada verbalment....)