dilluns, 21 de novembre de 2011

Plaquetes... i acció!

Nova batalla guanyada! Els marcadors ja tendeixen a la normalitat!
Però aquest cop ha aparegut un nou component: l'alt número de plaquetes. Tornem a recordar la sèrie aquella de "Erase una vez el cuerpo humano" i veiem a tots aquells homenets de blanc corrent d'un lloc cap a un altre lluitant contra els virus i les malalties. Doncs en el meu cas es veu que tinc una manifestació d'aquests "homes de blanc" i encara no saben ben bé perquè.
Una opció pot ser que el meu cos s'estigui rebel·lant contra tanta punxada, analítica, intubament, ... i el que vulgui és fer una barrera de defenses potent per acabar d'una vegada amb tanta perforació.
Altra opció és que a la darrera mostra de sang totes les plaquetes s'hagin concentrat en aquell punt i hagin sortit disparades.
També podria ser que jo estigués mutant a "Plaketa woman", com a superheroina que va pel món salvant a la gent ferida: una mirada meva i sutura qualsevol ferida!
El que no em va quedar massa clar és si aquestes plaquetes eren solars, doncs igual estic generant energia ecològica i fent un bé a la societat i al mediambient. Es clar que en aquest cas ara estaria totalment apagada, perquè amb tants núvols i tanta pluja no hi ha manera de veure el Sol i, per tant, de carregar plaquetes!

(aquesta anotació va dedicada a la meva germana, la personal més genial que tinc, que té la teoria de que aquestes plaquetes apareixen fent PLUP PLUP PLUP) 

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Guanyar batalles i després una guerra


No he estat mai molt aficionada a les batalles ni al vocabulari militar, però aquest cop sí que diré que cal lluitar amb totes les forces per guanyar, primer totes les batalles a les que la malaltia et va retant, fins arribar a guanyar la guerra.
De moment, aquestes batalles les vaig superant amb èxit. Tinc tots els meus soldats lluitant com a veritables guerrers! Això em fa pensar en aquella sèrie animada de "Erase una vez el cuerpo humano". A mi em feia gràcia com els glòbuls, tant vermells com blancs, anaven passetjant per dins dels tunels i quan hi havia alguna lesió, com corrien per a tapar-la! Així que tinc tot el dret a pensar que jo els tinc armats, netejant les parets de pintades, fent fora als dolents i corrent amunt i avall per evitar qualsevol intrusió més. A la propera analítica ja miraré de fixar-me si els "soldadets" surten dins els tubets de mostra.
Doncs ara estan tots mobilitzats, comunicant-se de batalló en batalló i els que estan guanyant estan encoretjant a la resta perquè la premisa general és AQUESTA GUERRA L'HEM DE GUANYAR!!!!!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Dia Internacional del Càncer de Mama

Avui és el Dia Internacional del Càncer de Mama i tothom del meu voltant s'està assabentant i fent-ho saber.
Hi ha qui no el pateix però coneix a algú que sí i hi ha que estan o han lluitat amb més o menys èxit.
Avui en dia hi ha més d'un tractament i podriem dir que és "a la carta". Això és bo.
Cal que qui el tingui pensi sempre en positiu, que és una malaltia tractable i curable, que sigui com sigui hi ha una possibilitat de vèncer per sempre. Però també cal que qui estigui al seu costat ho entengui, ho assimili i accepti al malalt, amb els seus mals dies, amb les seves recanses, però sobre tot amb les seves ganes de viure. Que estar malalt no és per donar pena o lluir una amistat amb aquesta malaltia. Es un estar cada dia, ni que sigui en silenci, recolzar-la, buscar els moments quotidians i fer-los crèixer, riure, ... Vaja, fer que aquests dies "fora de lo normal" es tornin molt agradables i que la pujada no sigui tant dura, que si un empeny l'altre hi arriba.
Jo puc dir que tinc la sort de comptar amb molt bons amics, que procuren que el meu canvi de vida sigui agradable, que estan aquí pel que sigui. No cal enganxar-se físicament al malalt. De vegades estar sol és bo, doncs dona per pensar, per assimilar la situació, per valorar el que encara es té. Però és cert que el contacte humà, ni que sigui virtual, és prou important com per saber que no estic sola.
I ser positiu, pensar que això només és una prova més de la vàlua de la persona, i que d'una manera o altra pots sortir-te'n, que tens moltes coses per fer. Pots tenir algun dia que no entenguis el perquè però també aquest serveix per veure que ets excepcional i que te'n pots ensortir.
Des d'aquí encoratjo a tota la gent que pateix aquesta malaltia directa o indirectament a no baixar la guàrdia, a no perdre l'esperança i, sobre tot, a creure que ens en podem ensortir!

dijous, 1 de setembre de 2011

Marcador: 2-0

Ja fa 3 mesos des del diagnòstic. I una de les coses que recordo de les mils que em van dir el primer dia és que al principi els controls per saber si tot va bé s'anirien fent molt seguits. Però per veure si el tractament és correcte i el meu cos l'està acceptant, és als 3 mesos més o menys. Així que vaig a la visita amb l'oncòleg amb l'esperança de rebre bones notícies (4 dies abans ja m'havien fet una analítica complerta) i que em programin d'altres proves (gamma òssia, resonàncies, ...). Doncs, com diria el meu pare: todo mi gozo en un pozo. No solament no tenen el resultat complert de l'analítica (altre cop manquen els marcadors específics) sinó que el doctor no hi és, està de vacances. Val a dir que només el conec de la primera visita: va ser pare als pocs dies i es va agafar una baixa paternal. Per això la resta de visites les vaig anar seguint amb una de les seves companyes de professió, que també estava aquest dia de vacances. Així que una tercera oncòloga em deia que no podia donar-me més notícies, però que de moment semblava que tot anava bé i que, pel que havia llegit al meu informe, estava portant-ho molt bé i reaccionat molt ràpid a tot.

Decepció a la sortida. Haurem d'esperar un mes més per a que em facin més proves per saber quina és l'evolució.

Però sí que puc dir que als 3 dies em donaven una gran notícia: dos dels marcadors cancerígens havien canviat positivament! Un d'ells havia disminuit quasi la meitat i l'altre estava ja dins l'espectre de la normalitat (paraules tècniques). Per tant, el tractament era correcte! Seguim endavant!

dimecres, 10 d’agost de 2011

Serà nen o nena?

Es possible una marató hospitalària amb un interval de menys de 2 hores, incloent-hi visita i temps d'espera (per què mai l'hora programada coincideix ni s'aproxima a la que s'entra realment a la consulta?) i més pensant que un hospital està a la zona de muntanya i l'altre al mar? Doncs sí. I encara em va sobrar mitja hora entre un i l'altre.

Primer a l'Hospital de l'Esperança perquè el radioterapeuta confirmés que tot havia anat bé i que, de moment, no radiaríem més. Després a l'Hospital del Mar, per fer una ecografia ginecològica.

Aquí és on l'espera d'aquesta mitja hora "sobrant" em permet l'analisi sociològic de la gent que es mou per aquesta consulta (a part d'altres que ronden per allí...). Una família pakistaní al complert, on l'home és qui porta els papers, qui parla amb l'infermera i qui tradueix a la dona, embarassada, tot el que li expliquen i es queixa demanant que l'exploració li faci una doctora, que no vol que cap metge vegi a la seva dona. Després un grup d'ètnia gitana, amb el pater familias, vestit de negre i un dels petits que corre per allí tot ros i amb ulls blaus. Al meu costat un parell d'homes acompanyant a una noia a punt de parir (el diàmetre de la panxa era descomunal) que pel que s'il·lusionaven i el que comentaven ben bé podrien ser tots dos els pares de la criatura. I en front, una noia amb la mirada vidriosa (jo diria lliurament que bastant drogada), acompanyada per una dona que podria ser una veina o amiga, amoinada per si estava o no embarassada i de quant, per saber si estaven a temps de fer res i com se'n sortirien de tot.

La reacció de tots ells era la mateixa: entrar en la consulta i sortir a l'espera de la notificació de l'infermera; obrir ràpidament el sobre i mirar les fotos de l'ecografia i començar a donar explicacions de si això és un peu, això una mà, aquí es va moure, clarament és un nen, ...

La meva: llegir tot l'informe i veure en quasi tots els apartats la paraula NORMAL i, per disimular, mirar les fotos i no entendre res de res. Serà nen o nena?

divendres, 29 de juliol de 2011

Una de pirates

Avui tenia ja segona sessió de "punxades": la intravenosa i la intramuscular. Això vol dir que ja han passat 4 setmanes des de la primera sessió i que la cosa ja va avançant.

Però abans d'això, visita amb l'oncòloga. Primer per explicar-li els efecte de la sessió de ràdio i com havia passat aquesta setmaneta. I com que els dolors, associats per mi com a seqüeles d'aquell tractament, persistien una mica, em va pegar bronca, que ho havia de dir, doncs no volia que patís cap dolor, que això s'havia de compensar amb medicació. Així que em va receptar uns opiacis, en forma de pegats (en castellà, "parches"), a part de pastilles també amb components de codeina per a moments puntuals de dolor intens.
A mi això dels "parches" sempre m'han recordat als pirates! I com que a Palamós, la Laura i jo juguem a ser-ho, doncs ja m'he imaginat disfrassada de pirata i emulant al famós Barbarroja, que, pels que no ho sabeu, va ser un temible pirata turc que va arrasar Palamós a mitjans del segle XVI (no és llegenda, que hi ha escrits notarials dipositats al fons documental de l'Ajuntament).

La gràcia està en que ni és un pegat negre amb la calavera, ni me'l puc posar a l'ull. De moment, a l'espatlla i esperant que em faci efecte que, com va dir la doctora, a part d'alleugerir el dolor em provocarà somnolència i una mica d'alegria! Vaja, que hauré d'anar preparant la frase aquella de "tranqui, que jo controlo...".

Igual si em porto bé i vaig millorant, a la propera visita em recepten ja el lloro! El vaixell no cal, que tinc un munt d'amigues navegants que m'han promés deixar-me'l. Vaja, portar-m'hi, que si me'l deixen a mi igual la lio més que el Barbarroja...!!!!

dijous, 28 de juliol de 2011

En busca de la recepta electrònica

Donat que el tractament que estic seguint m'obliga a prendre medicació per molt temps, l'oncòloga, molt encertadament, va preparar un comunicat per la meva doctora de Medicina General, per tal que em programessin el que s'anomena "recepta electrònica".

Fins aquí tot bé, si no fos que per fer-ho efectiu calia:

  1. Demanar hora per programar visita al CAP
  2. Desplaçar-se fins allí físicament
Per lo primer només que accedeixis a la web de l'ICS és suficient. Cosa que així vaig fer i em van donar les 18:07 h del dia 28/07/11.
Per lo segon, calia sortir amb molt de temps de casa, doncs el CAP està just al cim del Turó de la Peira. Pels que no conegueu l'entorn, dir-vos que des de la porta del centre només es veuen les taulades de les cases del barri! I jo ara necessito temps, ganes i esforços.

Un cop superada la prova de sol·licitar cita i arribar al centre, quina és la meva sorpresa que, al sortir la doctora i passar llista (que per cert, ha dit uns 10 noms i només hi havia 4 persones), no ha dit el meu nom. I com que ja em té "coneguda" m'ha dit que anés a demanar "cita esporàdica" al primer pis. I aquí és on he descobert el món de la burocràcia i la incoherència administrativa. La persona que m'ha atés m'ha comunicat que la meva cita era pel dia 11 d'agost!!! Com puc jo demanar hora per dins de 20 dies????? Tot i que li he assegurat el que m'havia respost la sol·licitud feta per internet, ell insistia que fins el 11 no podia ser atesa! Total que explicant el meu drama i que la doctora ja ho sabia i que només era per entregar una carta, sense ni tan sols cap explicació mèdica, he aconseguit, de mala gana, que em programés per una hora més tard, amb l'amença de que tindria molt poc temps de consulta.

Al final he aconseguit la recepta electrònica de tota la medicació i un cansanci brutal que ara hauré de compensar amb un repós absolut!

dijous, 21 de juliol de 2011

El maleit dolor...

Ho porto tot molt bé tret d'aquest dolor que ha tornat a aparèixer. La culpa està en els corticoides! Com que ja no me'ls he de prendre, han deixat, evidentment, de fer efecte. Així que el dolor s'ha tornat a manifestar de la forma pitjor que sap: fent molt de mal en la zona lumbar!
Faig repòs absolut, em moc el més mínim possible, però tot i això ell insisteix en fer-se notar.
Ho he comentat a la doctora i, tal i com diu ella, no podem permetre que pateixi. Així que m'ha programat una sessió de ràdio. I no, no és tancar-se en una habitació a sentir cançons dels 80 i intentar esbrinar títol i cançó (que, per cert, no estaria malament com a opció per a fer més suportable l'espera a la sala de l'hospital). Es un "atac" de rajos a la zona afectada que, si be no te n'assabentes en aquell moment, després sí que es manifesten els efectes: més dolor encara!!!!
I com que el meu lema és paciència en tot, doncs sobredosi d'aquesta i esperar que en dos o tres dies ja es noti l'efecte millora.
I l'agenda mèdica feta un caos! Ara ja tinc un metge més: el radioterapeuta!!!!

dimarts, 19 de juliol de 2011

Lo que corre por mis venas...

Recordo que de petita, quan feia classes de Ciències Naturals i tocava la part de "el cuerpo humano", et feien fer un dibuix del cor amb la sang que entrava de color vermell i la que sortia de color blau (avui segur que algun culé faria alguna al·lusió...). No acabava d'entendre com el cor era capaç de "tintar" la sang i fer aquest miracle intern.

Doncs avui crec que ho he acabat d'entendre, o com a mínim que tinc dos menes de sang: m'han fet una analítica, per veure l'evolució del tractament i quan, passades unes hores m'ha visita l'oncòloga, m'ha dit que calia repetir les proves perquè no tenia tots els indicadors que necessitava. I jo he pensat: si la sang que m'han tret és la meva, allí ha d'haver-hi tot, no?

Però com que el metges en saben més que jo d'aquestes coses, he consentit una altra extracció (qui ho anava a dir... jo que només entrar en un hospital em desmaiava!), però per si de cas i recordant el dibuixet escolar, he donat l'altre braç.

I sí, aquest cop sí que ha valgut!

Conclusió: per la sang corren masses indicadors i no sempre es tenen a la primera o potser, la propera vegada, que les infermeres mirin bé quines són les proves a fer amb ella!
Per cert, tinc la sang molt bona, no en el sentit vampíric, sinó en quan a aquests fantàstics indicadors.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Al Santuari

Per fi m'he decidit: "me he armado de valor" i he pujat a reposar al meu santuari, a casa meva, a Palamós.
Dic lo de que "me he armado de valor..." perquè el fet de pensar que tenia que estar asseguda una hora i pico dins el cotxe, no era massa convincent per a mi i el meu estat de salut.
Però com tot, he tingut premi: ara estic sentint la brisa del mar, el soroll escandalòs de les gavines, veient els núvols amenaçadors d'alta mar i pensant que què és millor si començar a llegir "A sang freda" de Truman Capote (per qui no ho sàpiga, el va escriure al 1966 precissament aquí, a Palamós) o "si tu me dices ven lo dejo todo... pero dime ven" de l'Albert Espinosa.
Crec que estic en el millor entorn per seguir la meva teràpia positiva!
Provarem 3 dies de supervivència i després faré balanç de "lo bueno y lo malo". Espero més la primera part que la segona. I aquesta darrera la deixo també supeditada a la visita de seguiment amb l'oncòloga del proper dimarts.
Per cert, el dinar ha estat també de premi: a La María de Cadaqués (lloc habitual també d'en Truman) amb uns musclos de roca i arròs a la cassola!

dimarts, 5 de juliol de 2011

Què és la psiconcologia?

Doncs si busqueu per internet la definició, veure-ho que quasi tot remet a una explicació del tractament del pacient i la familia per fer més "portadora" la malaltia del càncer.
Així que avui m'ha tocat experimentar a mi aquesta nova experiència (prometo que és el primer cop que sentia la paraula "psiconcòloga"...).
Tot i arribar a l'hora a la consulta externa, sala J, porta 54, m'he trobat amb un grup de persones que, calculant així per sobre, no passaven dels 80 cap a avall! Per tant, quan han vist a una joveneta com jo, s'han quedat perplexos mirant-me "cual bicho raro". I una que és professional, s'ha posat a contestar missatges pel mòbil, com si la cosa no anés amb ella...
Però vaja, després de que tots passessin un a un per la consulta (per cert, molt ràpida, perquè es veu que només anaven pel control de la medicació), m'ha tocat a mi el rebre!
Què es fa en els casos en que tens una entrevista amb algú que no saps perquè et serveix i el que cal dir? Doncs res, escoltar i preguntar. Així que la primera és acceptar l'interrogatori com si fos una fitxa policial i després preguntar "que hago yo aquí".
Els que em coneixen saben que mai he entés com les darreres paraules cap a un mort en un enterrament les faci normalment una persona que ni l'ha conegut en vida i que, lamentablement, sempre confon o familiars o parentius.
En aquest cas és el mateix: una persona que no et coneix de res vol "ajudar-te" a fer més suportable la malaltia. Fins aquí tot correcte. Però com que crec que aquí juguen molt els sentiments, les persones i les maneres de ser de cadascú, no podem posar en el mateix sac a tothom. I ja sabeu que jo mai puc estar en un sac lligat i ben lligat!
Així que els consells són de l'estil:
  • Envoltar-te d'amics i familiars que ho entenguin i et recolzin. Ja els tinc i més que demostrat!
  • Prendre't el teu temps per assimilar-ho i ser molt positiva. Trenco les barreres del positivisme!
  • Tot i ser una malaltia molt greu, cada novetat acceptar-la com a tal i de la millor manera. Encara em dura l'eufòria del divendres!
  • Buscar moments de relax, d'estar sola i comprendre el que tinc. Per aixó estic a punt d'anar-me'n cap a Palamós (el retiro espiritual de la H)
  • No deixar-me abatre per la malaltia i ser receptiva amb tot el que se'm presenti. Més que pactat amb l'oncòloga!
  • ...

Evidentment, a cada pregunta tenia la meva resposta afirmativa i perseverant. Entenc que no tothom s'ho pot prendre igual, però potser primer caldria analitzar a cada persona, veure les reaccions prèvies i valorar el grau de suport que té i finalment determinar quin és el millor tractament.

El cas és que ella començava vacances, ja era massa tard (com que es va col·lar tothom!) i vam deixar-ho per una propera sessió pel mes d'agost. Jo no dic mai que no, però espero que la propera no acabi com al resta d'aquesta gent pacient que només hi va per tractar les dosis de medicació, perquè tinc masses coses a fer!

Comentaris addicionals que vaig afegir-hi a la conversa (crec que aquí és quan es va descol·locar bastant): ja he contactat amb un servei d'assessorament de l'AECC (de la qual sóc sòcia des de fa bastant de temps amb aportacions econòmiques); estic pendent també de que des de la Fundació Alícia m'assessorin sobre una dieta lliure d'estrògens per a poder equilibrar el tractament hormonal; tot i que la notícia és massa recent, intento relativitzar-la i fer-la molt "llevadera" envoltada de qui més m'estima; la feina de moment arraconada (menció especial també al stress patit de la mateixa i el com amb la crisi he anat superant reptes no tant bèsties com aquest però també de "deu-ni-do"...) `però compartint-ho amb els companys/amics de la caixa (collons, quans en tinc i que autèntics!), ...

Així que el millor que podia fer en aquells moments era anar a dinar bé a Ca La Nuri amb una molt bona amiga i pujar amb taxi (no és pel dolor, eh, que és per no perdre els costums de "senyoreta") fins a l'FNAC i comprar-me un lot de llibres variats per a poder entretenir-me aquests dies a la terrasseta de casa meva.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Cap de setmana de celebració

Els petits éxits en aquests moments per a mi són grans triomfs!
Així que divendres, per desconnectar de la ciutat, marxo a Castelldefels, a celebrar-ho amb la meva germana (no sé si us ho he dit, però val un imperi, ni que sigui romà, per allò de ser ella arqueòloga) i la meva neboda (la millor teràpia per animar-se una).
A part, estar amb els amics i familiars fa molt més que qualsevol pastilla/càpsula/isòtop...
Quin munt de carinyo que percebo! La millor medecina que pot haver-hi!
Tot i que la idea és fer repòs, sense precipitar-me i evitar l'eufòria que em poden provocar ara els medicaments (això és el que em va explicar el meu germà), no vaig poder evitar expressar lo "eufòrica mental" que estava per aquesta notícia. I així ho vaig transmetre a tots els que estaven amb mi. No sabeu com us ho agrairé sempre (Julia esto va por ti...).
També va estar el moment de rebre un munt de recolçaments via mail (tal i com jo he anat demanat com a sistema de comunicació) i això em feia anar pujant encara més l'ego i les ganes de viure!
No vull que ningú pateixi, doncs ja en tinc prou jo amb mi mateixa, i com que vull ser i estar positiva, no cal que ningú em recordi "el lado oscuro de la fuerza". Aixó ho deixo per a l'Anakin Skywalker.
Fins i tot un matí de rebaixes, amb la VISA caducada i un munt de rises amb l'Anna i la Julia.
I al vespre soparet amb els amics i tornada a la city!
Realment he de descansar...

divendres, 1 de juliol de 2011

Comencem el tractament!

Per fi ja tenim el resultat de totes les proves, sobre tot la dels indicadors de la sang. Sembla mentida com per dins les nostres venes pot viatjar tanta informació! Potser hauríem d'anar pensant de posar-hi un codi de barres o un xip, com els de les targetes de crèdit! (més que res, per evitar tanta perforació...).
La gran notícia: tinc el c-erb 2 negatiu!!!!!
Vaja, que no cal fer un tractament tant agressiu com el de la quimioteràpia, sinó que podem començar amb un tractament hormonal per a reforçar els óssos i així atacar al "maligne" i poder jo començar a dormir i fer una vida molt més còmoda i agradable.
El mateix divendres ja em van xutar una dosi de Zometa per a reforçar els óssos i una de Zoladex per provocar-me l'aturada d'estrògens.
Altra cop, misteris de la medecina, van "jugar" amb una capsuleta intramuscular, com si fos la pel·lícula de "Viaje alucinante" de Richard Fleischer, precissament de l'any que vaig nèixer jo (serà casualitat?).
Ara ja no solament he estat una dona "radioactiva" sinó que he gaudit d'un viatge per dins del meu cos amb l'Stephen Boyd i la Raquel Welch! (avui en dia, la peli tindria o al menys jo exigiria que fossin el Brad Pitt o el George Clooney i ella m'importa un rave!).
Ah! I després un "xut" de corticoides, per anar alleugerint el dolor dels óssos.
Vaja, que ara cada matí 5 pastilletes, més les 2 del dinar i les 3 del sopar. O em faig un carnet del Super3 farmacéutic o acabaré amb la banda magnètica de la targeta sanitària! Per no parlar del preu de les injeccions...
I el tractament, de moment de mes en mes!
Ara a esperar les primeres reaccions... Les emocionals ni us les dic: FABULOSES!!!!!!

dimarts, 28 de juny de 2011

Radioactivewoman de nou!

Avui la prova ha estat de cor (no vull dir de sentiment, sinó d'aquest múscul bombejador de sang). Volen veure els indicadors com els tinc i els factors (no sé quines paraulotes mèdiques defineixen això). Però vaja, és una prova que, de nou, m'injecten un isòtop a la sang i controlen el ritme i frequència del cor (si això ho llegeixen l'Ivan i la Pili de ben segur que em maten per l'explicació tant vulgar que faig, però és el que hi ha!).
Aquest cop he anat amb la meva germana, que per alguna cosa és la gran dels germans! Ens hem rigut una mica, tant amb la "novatada" d'arribar i no saber que hi havia un torn de gent esperant (és el que passa quan un arriba abans d'hora), com en els moments d'espera entre injecció i extracció. Comentari: tot i la bronca d'una maleducada senyora, hem entrat les primeres a les proves! Es que sembla que si no ens podem queixar no som feliços...
Es una passada: t'injecten un líquid (no pregunteu quin...) i et fan esperar uns quinze minuts. Després t'extreuen sang que la barregen amb l'isòtop dins una xeringa de plom i tornes a esperar-te un quart d'hora més. Al final et posen el combinat a dins i et passen de nou per l'scanner.
Ara ja no sé si sóc superwoman, si tinc tanta radiació que podria fer les proves d'apagat de la central nuclear del Japó o si l'isòtop ja ha abandonat el meu cos. Vaja, que si fins ara els meus amics em deien que tenia la "niña del exorcista" a dintre, ara no sé si explicar-los que aquesta està tant acollonida que potser trigui en manifestar-se de nou!
I amb aquesta prova, final del previ del tractament!!!!! Ja sóc lliure!!!!!!
Només he d'esperar hora a l'oncòleg i que ja em doni el tret de sortida per començar el tractament. Quan abans comenci, abans acabaré, no?

dijous, 23 de juny de 2011

Metre cinquanta-cinc!

Tinc el càncer estès pels óssos. Així que cal tenir molt clar a on i fer que aquest sigui el primer objectiu a tractar.
De nou m'han "passat pel tubo", però ja els he dit que no s'amoinessin, que només media metre cinaquanta-cinc i de seguida acabaríem! Sembla ser que a aixó se l'anomena Raig gamma òssia. M'han injectat un isòtop a les venes i, de cop, m'he sentit com una superheroina de còmic! Igual sortia volant o començava a atreure tots els objectes metàlics, o a veure a la gent despullada... Quina gràcia!
A part, també han aprofitat per fer-me una nova resonància, aquest cop d'abdomen. Començo a pensar que els agrada veure'm, com a mínim les meves "interioritats". Volen assegurar-se (sobre tot el meu germà) de que no hi hagi res més, que el que veuen està tot controlat.
M'agrada estar segura, malalta, però sabent-ho tot!
Només em quedarà una prova més, la del cor, que me la faran el proper dilluns. Així em deixen passar la verbena de Sant Joan tranquil·la...
Mentrestant vaig parlant amb la gent més directa. Em veig en cor de fer-ho. Tinc moltes forces i prefereixo donar la "notícia" per telèfon que no pas per correu. Lamentablement no s'ho prenen gaire bé, a tots els agafa per sorpresa i qui més qui menys es queda mut, sense saber què dir. Jo sí que ho sé: els deixo uns dies per assumir-ho però compto moltíssim amb tots! Necessito el seu recolzament sigui com sigui. Sé que tots voldrien estar amb mi, però ja els he dit que ara sóc la persona més egoista del món i que jo decidiré quan i com vull estar amb la gent. Tothom em posa reptes finals per fer coses que saben que m'agraden. Sé que tenen molt bona voluntat i jo, en principi, paraula per voler complir-ho. Anirem fent! Només faltaria que ara m'hagués de posar nerviosa pensant en tot el que tinc pendent...!

dimarts, 21 de juny de 2011

Proves i més proves...

Primer de tot, quin bon tracte estic rebent per part de tot l'equip mèdic de l'Hospital del Mar! I com m'emprenya veure totes aquelles pancartes manifestant la indignació per la reducció de personal. Jo, si pogués, els doblava el sou! Quin munt d'humanitat que he trobat... M'he sentit ben tractada, escoltada, recolzada, ... vaja que si ho han fet per quedar bé amb el meu germà, aquest no podrà queixar-se en sa vida!
Podria fer un resum de totes les proves que m'estan fent, però recordar-les em fa posar-me pitjor, sobre tot les biopsies que, tot i fer-me-les amb anestèsia, vaig patir tant que vaig pensar que si amb aquest patiment no em posava bona ja no hi havia res a fer! No us podeu imaginar el que és sentir el "clec" i notar com et treuen el cilindre de mostra, diferents vegades. Crec que la camilla encara té la marca de les meves mans! Espero que aquestes mostres siguin més que suficients per a tot el tractament.
A part, avui m'han fet dues analítiques (amb lo que jo patia abans només veure una agulla...) i una ecografia més (divendres ja en vaig patir altres juntament amb més resonàncies i TACs per diverses parts del cos).
Però el més important: la meva primera visita a l'oncòleg. Al no tenir encara els resultats de tot el que m'havien fet, em va explicar molt per sobre quins tractaments hi havien, el que caldria fer en primer lloc i, sobre tot, demanar-me encara més proves, aquest cop per veure quin "aguante" podria tenir el meu cos i quines les parts més afectades.
En aquests moments l'únic que desitjo és que ell tingui clar on tinc TOT el mal, per poder atacar-lo sigui com sigui, i per mi el temps serà relatiu. Lo important és tenir aquest temps, tenir un futur, ara massa present.

dilluns, 20 de juny de 2011

Cap de setmana horrible

Sóc forta, però no tant.
Sóc positiva, però de tant en quant caic.
Sóc poc "oso amoroso", però també necesito carinyo.
Sóc molt sociable, però de vegades m'encanta estar sola.
I, sobre tot, crec que me'n puc sortir de tot, però de vegades necessito ajuda!
A part dels antinflamatoris i els calamants, m'han hagut de receptar tranquilitzants perquè he patit un atac d'ansietat, de pànic, d'histèria.
He plorat com feia temps que no ho feia. M'he enfadat amb la vida, perquè no trobava just el que m'estava fent. He renunciat a aquest repte, perquè no em tocava a mi. M'he enrabiat moltíssim perquè no entenia què cony havia passat perquè jo estigués en aquest sorteig.
I, sobre tot, he pensat amb tota la gent que m'envolta, la família, els amics, els companys i he pensat que com els ho podia dir sense que els afectés i sense que m'afectés tampoc a mi.
Es fort però els tranquilitzants han fet el seu efecte i, a part de deixar-me adormida, m'han permés tornar a agafar les regnes i començar a assimilar-ho tot.
Primer de tot pensar que ara estic "be", ara sé fins a on arribo, però desconec com estaré. Així que he anomenat a la meva germana la portaveu familiar i a ella li he passat la llista de la gent amb la que vull contactar primer i la manera d'explicar-ho després.
A més, me n'he adonat que escrivint em sento molt millor, que el que comento em serveix per assumir el que tinc i el que em vindrà a sobre.
Lo pitjor: comunicar-ho als meus millors amics. Es un tema que m'està engoixant, perquè sé que no els agradarà però que tampoc els puc deixar fora. Els necessitaré i molt! Porto hores donant-hi voltes, comentant-ho amb la meva germana. Ara no puc, no em veig en cor. Ara penso en mi, en pujar l'índex de positivisme. Ja miraré com i quan fer-ho...

dissabte, 18 de juny de 2011

Primer dia de l'aventura

Tot i la meva aprensió mèdica, vaig tota soleta a la prova de la resonància magnética. Les persones que m'atenen són molt amables i m'expliquen que serà una prova una mica llarga, claustrofòbica i que he d'estar molt quieta i tranquil·la. Cap problema! La nit abans vaig anar al sopar benèfic de Somriures de Bombai, organitzat per CX, al Món Sant Benet i a penes he dormit. Així que si no em necessiten "desconectaré" bastant.
Sembla que la cosa va bé, fins que comencen a fer-me preguntes de si m'he fet un cop, si he tingut alguna lesió anterior, que si m'he fet darrerament alguna exploració, ... I que estaven intentant localitzar al meu germà (ara de baixa paternal) per acabar de parlar-ho amb ell.
Suposo que aquí és quan penso que la paraula "lumbàlgia" ja no té cap sentit i que hauré d'esperar altre tipus de diagnòstic com una hèrnia, una artrosi, o jo què sé i de tractament més delicat.
Quina és la meva sorpresa quan a l'arribar a casa em trobo al meu germà esperant-me per retornar-me a l'hospital per fer-me més proves i, evidentment, amb la notícia del que m'han detectat: un càncer bastant extés i de caràcter greu.
Així que, a penes sense reaccionar, em poso en mans de tot l'equip mèdic de radiologia i comencen a fer una exploració total: diversos TACs, més resonàncies, mamografies, exploracions, ecografies, ... determinant que és un càncer de mama extés cap als óssos.
Tot i haver fet mil proves, encara en queden més que ja no estem a temps de fer-les, doncs és cap de setmana i les proves no s'analitzarien fins dilluns i no val la pena fer-ho ara, així com una primera visita amb l'oncòleg.
Jo estic en un núvol que precissament no és blanc. Em deixo fer, escolto tot el que em diuen, però encara penso com és que fa poques hores tenia un lumbago i ara tinc un càncer!
A casa, la reacció és la mateixa: ni s'ho esperaven ni ho acaben d'entendre.
Estic encara serena i determino no dir res publicament fins a acabar les proves i visitar-me amb l'oncòleg. Crec que el que menys necessito ara és compasió, donar llàstima, rebre consells de falsos metges i de coneixements de gent que està igual, millor o pitjor, del que podria haver fet, del que no he fet i del que tothom faria tot i no haver-se trobat en aquesta situació. Què fàcil que és parlar i donar consells...!
Només penso en mi, en tot el que vull fer, el que he deixat a mitges, el que vodria fer i sobre tot de que no vull deixar-me guanyar de cap de les maneres. Es fort, però cal païr-ho i el que ho entengui, gràcies i el que no, fora de la meva vida! Aquesta és l'única que desitjo tenir-la amb mi!

divendres, 17 de juny de 2011

Un tracte molt agradable

Després de tants dies sense saber què tinc, el meu germà m'aconsegueix visita a l'Hospital del Mar, al servei de reumatologia, perquè puguin explorar-me i fer un millor seguiment per tal de determinar el que em passa. Sé perfectament que la meva germana ha estat la que més ha insistit en aquest "tracte familiar" doncs m'ha vist patir molt i sap que sempre he estat molt forta i que "sacrificar" no anar a Palamós, és un gran síntoma del grau intens de dolor.
Per primera vegada m'he sentit atesa i escoltada. M'han obert historial, amb tot un munt de preguntes que m'han semblat prou encertades com per començar a buscar l'origen del dolor.
I el que és millor: explicar pas a pas tot el que anirem fent per a determinar el diagnòstic.
Començarem amb una analítica i una resonància magnètica de la zona lumbar, i a partir dels resultats anirem descartant possibles malalties.
Quanta professionalitat! Surto d'allí amb un somriure de satisfacció!
Em projecta la visita per dins un mes, pensant que entre l'analítica i la resonància poden passar uns dies, tot i que si hi ha res abans, ràpidament m'avisaran.
La noia de recepció del centre de dia em diu que l'analítica me la podran fer el dia 7 i que m'apropi a radiologia per veure quan em poden fer la resonància.
Sort en tinc del cognom i de tenir al meu germà justament a aquell servei per veure com acceleren tot i em preparen la prova pel dia següent.
En 2 dies he avançat molt més que en 2 mesos! Visca la Sanitat Pública!

dijous, 16 de juny de 2011

Rehabilitació

Nova visita mèdica: aquest cop és el metge del centre de rehabilitació qui, veient, les radiografies, em tranquilitza i em diu que em posi en mans d'ell, que això té fàcil arreglo i que amb 15 sessions, tal i com deia el meu traumatòleg, em deixarien com a nova. Que no pateixi amb el diagnòstic que posaven en l'escrit adjunt a les radiografies, que els traumatòlegs acostumen a exigerar.
Que fins i tot, al fer-me el TAC em dirien que tinc un munt de coses malament, doncs ningú és perfecte. Que el miillor que podia fer és començar a l'endemà mateix la rehabilitació.
Escullo fer-ho per les tardes (tampoc em quedaven gaires opcions) perquè penso que així quan m'incorpori a la feina no hauré de faltar a aquesta. A més, el centre està entre casa i l'oficina. Genial!
Al dia següent em presento una mica abans de les 6 de la tarda, per canviar-me i anar fent-me a la idea del que em depara el futur per a 15 dies de possibles tortures (segueixo tenint tant de mal a l'esquena que no permeto que ningú s'apropi ni 10 centímetres!). Evidentment, tot és gent gran, amb artrosis, artritis, contractures d'esquena i algun que altre nen i jove que estan recuperant-se de trencaments d'óssos.
Començo amb sessió de corrents, minuts d'escalfor i consells per fer exercicis a casa. No em convenç gaire (l'escalfor i el fred ja fa setmanes que els estic fent a casa), però "es lo que hay".

divendres, 10 de juny de 2011

Primera mala notícia

Avui, com tots els dijous, m'he apropat al CAP, per renovar l'avís de baixa i he aprofitat per portar les radiografies, per si la doctora se les volia mirar.
Com que sóc una persona molt prudent, ni m'havia mirat el sobre tancat a nom del traumatòleg on el metge que m'havia fet les radiografies feia un petit diagnòstic.
Ella, amb el meu vist-i-plau, se'l mira i veu que hi ha alguna lesió per manca de calci (la maleida intolerància a la lactosa crec que és la que m'ha "ajudat") i que em recomanen un TAC perquè podria tractar-se d'una espondilolisis (no busque per internet el que és perquè podeu acollonir-vos....).
Surto molt acollonida del centre i vaig pensant que fins el dia 20 no tinc hora al traumatòleg, tot i que el dimarts 14 he d'anar a la visita del rehabilitador i potser em podrà aclarir una mica més el tema.

dimecres, 8 de juny de 2011

Primera prova: radiografies

El dia 3 em programen les radiografies a la Clínica Sagrada Família (l'escolleixo jo perquè crec que allí podran anar més ràpid) i el dimarts següent paso a buscar-les.
Val a dir que em fan fer tantes posturetes que la contractura torna a incrementar-se i, tot i que jo vaig avisant als facultatius del centre, aquests em contesten que és el que el meu metge ha demanat i que cal que ho faci tant si em fa mal com si no.
Aprofito i, amb el mateix taxi, m'apropo al centre de rehabilitació Navarro, a la Meridiana, per veure si puc aprofitar el temps i ja puc començar la rehabilitació.
Com diria el meu pare "mi gozo en un pozo": cal que prèviament em visiti el metge del centre, doncs és qui em programarà les sessions de rehabilitació. Tot i que ho trobo correcte, torno a patir el tema del temps: fins als dia 14 no em poden donar hora!!!!!

dijous, 2 de juny de 2011

Burocràcia mèdica

Després de diverses visites al CAP per explicar que encara estic "immòbil" i que ja tinc hora amb l'especialista, vaig a la Corachán, a visitar-me amb un dels que diuen millor traumatòleg del centre i, a part de suportar el viatget combinat amb el dolor, em trobo amb un "metge" que la seva màxima és saber què vol dir el meu cognom i si està en el Google o no.
Entenc que un metge vulgui relativitzar les malalties intentant apropar-se als pacients, però altra cosa és estar explicant com em trobo i creure que està anotant tot el que diu i trobar-me amb la sorpresa de que està connectat a internet indagant els meus orígens familiars i l'escut d'armes!
Pronòstic: forta contractura muscular i sol·licitut de radiografies lumbars i començament de rehabilitació!
Com es pot començar una rehabilitació sense tenir el diagnòstic clar??????
Aixó implica buscar un centre per fer-me les radiografies i, penso jo que a partir de tenir aquestes, un centre de rehabilitació (seria absurd presentar-se sense cap tipus de documentació més que una "contractura" diagnosticada verbalment....)

dimarts, 17 de maig de 2011

Anem d'urgències

He esperat molt i, tot i que el dolor hi ha dies que em deixa fer "vida normal", ara ja porto uns dies que s'ha intensificat i tots els antinflamatoris que em prenc seguint les indicacions del farmacèutic, ja no em fan cap efecte.
Així que el millor és que vagi d'urgències.
La meva ignorància mèdica, em fa agafar un taxi i anar-me'n cap a l'Hospital de Barcelona, on m'indiquen que el meu cas s'ha de tractar des del centre de traumatologia ubicat dins les instal·lacions del FC Barcelona (fa dos dies que van guanyar la Champions i he d'anar esquivant a tots els culés incondicionals que hi ha per allí).
Prescripció: molt de repós doncs tinc una contractura brutal i cal que aquesta es rebaixi amb calmants i antinflamatoris i després demani hora al traumatòleg de la mútua perquè em recomani rehabilitació.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Un fotut mal d'esquena

Porto uns dies amb molt de mal d'esquena, sobre tot a la zona lumbar. És pel matí, quan em llevo, que noto un dolor que em dificulta incorporar-me. Però al llarg del dia va minvant.
Suposo que deu ser una lumbàlgia i que en pocs dies se'm passarà.