diumenge, 24 de setembre de 2017

Estrena d'any fatídica

Al final el dolor va anar a més i ni tant sols em va deixar celebrar el dia de Reis. El dia 11 ingressava d'urgències amb una immobilitat quasi total. Sessions fortes de radioteràpia, codeína per suportar dolor,  molts dies al llit de l'hospital i després de 4 mesos a l'Hospital del Mar, recuperació i control del dolor al Centre Fòrum. Uns altres 2 mesos més.  Això si, ben cuidada i estimada.

De tot això seqüeles per poder caminar, però contenta perquè he passat d'anar en cadira de rodes a caminar en croses.

Sobre tot agrair de nou a la família,  que va haver d'alterar la seva rutina per poder estar amb mi i ajudar-me,  i a tots els amics que d'una manera o altra m'han donat suport, sobre tot les meves dues amigues Montse i Neus que es van anar tornant amb ma mare i ma germana (la reina de treure temps d'on no hi ha) per ajudar-me a l'hospital.

I que puc dir de l'equip mèdic? Tant en un lloc com l'altre ben assistida i amb sentiment de carinyo. A l'Hospital del Mar vaig compartir habitació amb un munt de persones (amb diversos canvis de llit). Però de qui m'emporto el millor record és de la Paquita, la senyora Miralles de la Barceloneta. Una senyora que transmetia carinyo i que ens donàvem ànims mútuament. Ens vam agafar tant de carinyo que encara mantenim contacte.
I també parlar molt bé de tot l'equip del Fòrum: els metges (sobre tot la Cristina), totes les infermeres (absolutament totes), la meva super-psicòloga Marta, els fisoterapeutes (Xavier,  Anna, Jordi i Núria),  l'Isidre amb les seves sessions de txi-kung... I sense oblidar al grup de musicoteràpia amb el Jordi al capdavant, que em va permetre descobrir una faceta nova meva: la de compositora de lletres. I mencionar també la gran família que conformen les infermeres i doctora de l'hospital de dia, amb tots els meus avis als quals vaig agafar carinyo i els vaig composar una cançó.

Ara, per fi, ja sóc fora i com a premi he marxat a veure un eclipsi als Estats Units.

dimecres, 4 de gener de 2017

Tancament d'any

S'ha acabat el 2016. Un any ple d'emocions,  tant positives com negatives (aquest cop no diré menys positives, perquè algunes m'han dolgut molt). I jo, per acabar-ho d'adobar,  el tanco fatal: porto vàries setmanes amb un fort dolor a la zona lumbar, coxis i cadera, que m'ha deixat molt abatuda. El cas és que a la darrera analítica ja havien començat a baixar els marcadors tumorals, per la qual cosa no hauria d'haver cap "imprevist". Però entre la humitat que estem patint aquests dies, que em castiga fort als óssos, i que el tractament hormonal repercuteix més també sobre les masses òssies,  estic en un estat de dolor fortíssim. He passat de calmants suaus que normalment m'ajudaven a superar el dolor, a pastilles més fortes. Fins ahir que ja no podia quasi ni caminar i, aprofitant la visita al CAP per fer l'analítica de control i les punxades hormonals, vaig poder parlar amb el meu metge per suplicar-li un calmant més fort, perquè em veia impossible arribar a dilluns per fer-ho amb el meu oncòleg. Sort que tinc un metge, en Pere, que és una bellíssima persona i un gran professional i que vetlla per la meva salut. Així que ara, recordant els meus inicis de la malaltia, estic prenent petites dosis de morfina. Reconec que el dolor també em recorda a aquells fatídics dies de fa 5 anys i que, per tant, confio plenament en què això és el que necessito per a poder recuperar-me, tal i com ho va fer llavors.
També ha coincidit amb el canvi del tractament per la regeneració d'óssos. He deixat de rebre el famós Zometa, que m'ha acompanyat al llarg d'aquests 5 anys, primer de forma mensual i després trimestral, amb els seus 20 minuts enganxada a la màquina,  per rebre ara una injecció subcutània,  també mensual, de Denosumab. A veure si aquest canvi també ajuda a que cada cop pateixi menys dolor.
Començar l'any així només pot tenir una cosa bona: anar cap a millor!  Ara faré la carta als Reis Mags i demanaré salut, molta salut, per assegurar-me aquest propòsit.
Ah, i premi a les meves amigues (incloent-hi la meva germana): són el millor que una persona pot tenir en aquest món. Amb elles mai et pots sentir sola ni poc estimada. S'amoïnen tant per mi, per acompanyar-me, perquè no pateixi, ... que no sabría com agrair-les mai aquest esforç.  Prometo posar-me bé i celebrar-ho amb elles "por todo lo alto".
Ara, de moment,  esperar que els calmants facin feina i estreni el 2017 com cal. 

dimarts, 1 de novembre de 2016

Què dur que és perdre un amic

Fa poc més d'un mes que vaig perdre un amic, un gran amic: el germà del meu cunyat. Un maleït autocar el va atropellar i el va matar a l'acte. Crec que des de que em van detectar el càncer no havia patit un disgust tant gran, un nus a l'estómac i una sensació d'incredulitat, impotència, ràbia, angúnia, pena, ... que no sabria com descriure.

Reps la trucada de la teva germana comunicant-te la notícia i, per un moment, el que em passa pel cap és que aquesta trucada no toca. Els actors estan equivocats. És la trucada que potser hauria de fer el meu cunyat al seu germà dient-li que jo he perdut la batalla.

Els que em coneixen saben les ganes que tinc de viure, que la mort la tenim tots en la llista de moments a passar en la nostra vida i que penso lluitar i intentar viure el màxim de temps possible feliç i contenta. Però sí que és cert que també tens el pensament que potser tens més probabilitats de marxar primer que d'altres que no pateixen cap malaltia. Tens de tant en quan un moment que penses com patiran la teva absència la gent que t'estima i que t'envolta. I aquest "protagonisme" que agafes, de cop, te'l treuen perquè una altra persona ha marxat de cop, sense voler-ho. Són uns moments en els quals et sents "culpable" perquè creus que la gent que teníem en comú estarà pensant precisament això: que no tocava, que a la llista anava jo primer. I certament ho passes malament (a part de la tristor i dolor que sents per la pèrdua d'aquest amic). Costa de païr!

Tinc moments en que penso molt en ell, en tot el que hem fet plegats, els viatges "ecpliseros" junts, sopars, rises, festes, amics compartits, ... I sobre tot penso en com sempre l'he tingut proper, com m'admirava en aquesta lluita meva i com comentàvem tot el tema de les pseudo-ciències i els falsos remeis per a curar el càncer que corrien per la xarxa i que ell, amb el seu gran escepticisme, intentava destapar i evidenciar la gran estafa que eren. Reia quan li comentava tots els consells que, amablement, la gent em donava per a "curar-me".

Tots aquests anys he estat refusant la gent que m'ha tingut pena o la que em veu més morta que viva. Jo sempre deia que la mort és imprevisible i que "pots estar molt sa i qualsevol dia creues el carrer i t'atropellen" (frase molt compartida amb la meva amiga Montse). Doncs ara ha arribat aquest moment i me n'adono que, tot i haver-ho dit un munt de cops, no estava preparada per passar-ho a la realitat. Que posar-hi nom i cognoms fa molt mal.

I no, no desitjo morir, ni tan sols patir, però crec que a ell no li tocava. I ho penso enfadada. Perquè tampoc a mi em tocava patir aquesta pèrdua. Aquest sentiment de "no el veuré mai més" o de "ara, si estigués, li diria..." és difícil d'assimilar.

No vull patir, no vull sentir aquest dolor, aquesta incomprensió. I tampoc vull que ningú dels meus passi aquest mal moment per mi (ja sé que és inevitable), perquè has de tenir molta fortalesa i força d'ànim per tirar endavant i no tothom que conec la té. Jo segueixo amb la meva lluita, valorant cada moment del dia a dia, intentant que els instants bons s'intensifiquin i els tristos anar relativitzant-los. Ara toca fer pinya tots els que ens l'hem estimat i ajudar-nos a tirar endavant.

Tornem-hi!

De nou em faig el propòsit de seguir escrivint el meu bloc. Sembla fàcil, però entre les meves sessions d'scrap i les escapades mèdiques, no em queda massa temps per sentar-me a escriure.

Només comentaré que des de la darrera entrada fins ara m'han passat un munt de coses, algunes alienes a la malaltia però que també m'han afectat, i d'altres que sí que hi tenen a veure.

Primer de tot dir que segueixo amb el tractament hormonal. Dues injeccions mensuals. Tot i que són lentes i doloroses, cada cop les noto menys. Potser és que ja tinc les natges insensibles. En quan a les proves, la darrera analítica ha sortit perfecta: res de colesterol, triglicèrids i demés components com les d'una persona totalment sana (si no fos pel càncer que insisteix en acompanyar-me...). I ara esperant el resultats dels TCs. Esperem que també surtin perfectes (és a dir, sense cap empitjorament). En quan al sistema neurològic, segueixo patint molt formigueig a nivell de peus, la qual cosa em fa tenir moments de poca estabilitat, però miro sempre de seguir endavant, al meu ritme. Ara m'he proposat fer 3.000 passes al dia com a mínim, així també ajudo a recuperar mobilitat muscular. I del cabell només dir que, tot i que m'està sortint amb força, encara és massa fi i no puc prescindir de les gorretes perquè... tinc fred!!!!!!!! És ben bé cert que la temperatura se'ns escapa pel cap i pels peus, i jo aquestes dues parts del cos les tinc "delicades". Així que em tocarà comprar modelets d'hivern abans no porti el cap descobert. 

També he d'anar en compte amb les ungles dels peus perquè aquests tractaments me les estan deixant molt sensibles (tot i la "insensibilitat" general neurològica). A l'estiu ho noto menys perquè el peu el porto descobert. Però ara amb el fred ja torno a tenir molta precaució en el que m'he de posar i intentar que no hi hagi massa pressió. Sembla mentida, però he trobat unes sabates a la botiga Casas que m'han salvat molt el problema. I mira que les vaig comprar a corre-cuita i quasi sense triar-les.

En fi, confirmo el que tothom diu: les seqüeles són molt fàcils de fer-les venir i massa lentes de fer-les desaparèixer (si és que ho fan). 

divendres, 15 de juliol de 2016

On hi ha pèl, hi ha alegria!

Encara és massa aviat per saber si el nou tractament funciona o no. Però de moment el que sí que estic notant és com els efectes secundaris de la quimio estan minvant. Això sí, poc a poc.

Sobre tot, els capil·lars. Sembla mentida com el cabell, desprès d'haver desaparegut fa cosa d'any i mig, torna a aparèixer, marcant territori i recordant formes i llocs. El primer que va aparèixer (o al menys, que jo tingui constància) va ser el de les pestanyes. Crec que ja he escrit que la pèrdua d'aquestes va ser potser el que més em va trasbalsar: t'altera totalment les faccions de la cara, entrant en un estat d'inexpressió i llanguiment permanent. Doncs, a part de veure'm expressió als ulls, em va agradar passar-m'hi el dit suaument per notar el pessigolleig de les puntetes incipients. I apa! a explicar-ho a la meva gent! Desprès el meu cap va començar a mutar cap a osset de peluix: primer la part posterior i, poc a poc, la resta. D'aquí sí que faré un incís, doncs començo a entendre perquè els homes, quan es queden calbs, el primer que perden és la part superior, resistint-se a molts aquesta mena de tira peludeta al voltant (és el que científicament s'anomena alopècia androgènica). En el meu cas no és la pèrdua de cabell sinó la crescuda. I, tot i ser lent, jo cada dia veig com el mig mil·límetre va creixent!
El que sí que em sobte és com la calvície dels homes la gent la té molt assumida i ningú es gira pel carrer amb cara de sorpresa quan veu un home sense cap pèl al cap i en canvi, en el cas de les dones, sí que patim les reaccions adverses o de sorpresa (sobre tot de llàstima) de la gent. Ara que és estiu, jo vaig per casa molt més còmoda sense res al cap. Ja sé que molta gent diu allò de "passa del que diguin", cosa que faig molt a sovint, però sí que és cert que anar per la vida justificant-se de perquè portes mocador o intentant animar al que et mira amb llàstima o et pregunta el perquè, arriba un moment que cansa i minva la moral. Raó per la qual vaig optar per la perruca (passar desapercebuda). I no, no m'importa gens la caiguda del cabell, doncs crec que el més important és que el tractament actuï contra el càncer. Ara podria anar, amb orgull, amb el meu cap de peluix pel carrer, però de ben segur hauria de lluitar contra mirades tant de llàstima com de sorpresa de la gent anònima que m'envolta. I, repeteixo, ja ho sé que cadascú va com vol, però normalment els que t'ho diuen són els que més es miren a l'hora d'anar pel carrer o sortir en públic. Esperaré a que el meu cap estigui més poblat!

De la resta de pèls, ara començo a veure algun brot. I mira que ja m'estaria bé que no fessin aparició i així, com diu la meva neboda, m'estalviaria un munt en depilacions. Però com que el meu cos és savi i té memòria (cos en general, perquè de la memòria cerebral puc fer una entrada a banda) insisteix en fer una rèplica del que era jo abans de les sessions de quimio. Dos pèls a l'aixella, quatre a les cames, petit borrissol als braços, ...

I del tema neurològic, comentar que és lenta, moooolt lenta la recuperació. De moment vaig recuperant l'equilibri, que això ja és molt. Però les forces i l'estabilitat total de les cames i peus no tant. Surto al carrer i el que abans feia en 5 o 10 minuts m'hi tiro més de mitja hora. Hi ha dies que vaig més segura i d'altres que necessito la paret per trobar l'equilibri i la línia recta. Vaig al meu pas, sense poder accelerar més del compte. I desprès llarga sessió de repòs a casa. No vull recordar el moment "patètic" quan a l'avinguda del costat de casa m'avancen els iaios com si res. El que sí que l'amor propi no em permet és deixar-me superar per un taca-taca o caminador! Ho sento, però ja seria massa.

Ara toca fer com al començament de tota aquesta odissea: anar fent osques cada cop que avanço i faig una mica més de distància al poble. Quan arribi jo soleta al passeig i vegi el mar, recordaré aquell primer moment, quan unes llàgrimes em van lliscar per les galtes per l'èxit assolit (i també per la por de com desfaria el camí cap a casa). Tornaré a triomfar i a assolir el repte! Temps al temps...

dimecres, 18 de maig de 2016

La màgia del número 33

Al llarg de la Història de la Humanitat el número 33 ha estat molt característic. Diguem que per casualitat, per atzar o perquè se li ha volgut donar rellevància entre d'altres números menys destacats.

El 33 apareix com a important en diverses religions: a la Bíblia es parla del 33 com a anys que va regnar David a Jerusalem i els anys de Crist quan va morir crucificat; a l'hinduisme hi ha 33 mil deus; a l'Islam es creu que les persones que estan al cel tenen 33 anys eternament; i a més els musulmans tenen 33 perles a l'oració. També on s'ajunten els rius Tigris i Eufrates que és on se suposa que estaria l'edèn està a la latitud 33º30'N, on ara està Iraq (Bagdad està just a la latitud 33º33'N).

Els maçons tenen definits els Números Mestres en l'11, 22 i 33 essent aquest darrer el més alt en l'escala: el grau més alt d'espiritualitat que un home pot assolir.

Alexandre el Magne va morir també als 33 anys. També ho va fer el Papa Joan Pau I als 33 dies del seu nomenament.

Dins el món de l'art, tenim la Divina Comèdia de Dante que es divideix en 3 parts i aquestes en 33 cants. Miquel Àngel va començar a pintar la Capella Sixtina amb 33 anys. El Quadre Màgic de Gaudí que trobem a la Sagrada Família de Barcelona està compost per 4 columnes i 4 files amb números de l'1 al 15; si sumem les quantitats de cada fila o de cada columna o de les diagonals, sempre sumen 33.

Recordem també la frase dels metges per auscultar-nos: "digui 33".

Podria seguir enumerant circumstàncies on aquest número sembla màgic, però ja toca explicar el perquè de tota aquesta dissertació numerològica: he arribat a la sessió número 33 de quimio i ja no podem seguir més. El meu cos presenta una toxicitat tant elevada que m'està minvant la meva qualitat de vida. Porto unes setmanes que el formigueig constant dels peus ha provocat la insensibilització dels dits i, conseqüentment, la pèrdua d'equilibri i estabilitat del meu cos. Sortir al carrer se'm fa complicat. He de calcular les distàncies perquè enseguida em trobo insegura i vaig perdent la línia recta constantment. I ahir que tocava visita, resultats dels TCs i de l'analítica ho vaig comentar al metge (a part que ho va veure quan caminava pel passadís) i va determinar que ja no podíem seguir més. Va reconèixer que era una de les pacients que havia aguantat més el tractament, any i mig, però que ja no convenia seguir.

Així que jo també participo en la Història (al menys en la meva petita història) aportant un 33 a tenir en compte.

Ah i ara toca veure si el proper tractament reacciona bé i controla a la bèstia com fins ara. La sort és que torna a ser un hormonal i tota aquesta toxicitat m'anirà desapareixent ni que sigui poc a poc.


dimarts, 10 de maig de 2016

"Tempus fugit"

L'expressió llatina tempus fugit sempre m'ha agradat: el temps passa, s'escapa i convida a no perdre'l. És una frase que me l'aplico o la "pateixo" molt sovint: tant pels moments que ja has gaudit com pels que s'apropen, siguin bons o dolents.

I per què en parlo? Doncs perquè tinc el record (molt bo, per cert) de la meva festa d'aniversari, amb tots els amics, que em va tenir entretinguda molts dies amb els preparatius, fins i tot moltes setmanes, i que en unes hores es va ventilar com si res. Per sort, va ser intens i ple de bons moments.

Però també ho dic perquè ara toca de nou controls i proves per veure com vaig amb la malaltia. Ahir em van fer l'analítica i els TACs a l'hospital. I ara venen uns dies d'espera per a veure resultats. En aquest cas el temps d'espera es fa etern, inquiet, amb angoixes i preocupacions. Però també penso en com corre el temps perquè recordo les anteriors proves com a molt properes: tres mesos que han passat volant!

I si penso en el temps que porto convivint amb el càncer (quasi 5 anys) també penso que se m'ha passat molt ràpid. I que aquest darrer tractament que segueixo ja és el que més temps m'està durant.

Per això dic que el temps és un factor que m'acompanya sempre "para lo bueno y para lo malo".

Ara a esperar resultats i veure si encara puc allargar més el temps de tractament sense alterar-lo.

Carpe diem!